Fa uns quants dies que estem en calma tensa. La mobilització al carrer ha abaixat el ritme a l’espera que es constitueixi el Govern. Això no vol dir que no n’hi hagi, senzillament ens hem donat un temps per recompondre'ns tots plegats. L’Assemblea escollirà la seva nova direcció, igual que Òmnium. Sembla que coses etèries com Tabàrnia i el seu autoproclamat president, Albert Boadella, sí que es mobilitzaran. Però tot plegat és temps per donar espai a la política. I és en aquest context que estaria bé reflexionar sobre algunes de les qüestions que alguns líders han posat damunt la taula durant aquests dies tan convulsos. Em refereixo a les declaracions d’alguns representants sobre la presència de nens i nenes a les manifestacions. Segurament són declaracions fetes a cop calent. Però són perilloses, perquè situen alguns temes des d’una vessant més defensiva i conjuntural que des d’una òptica reflexiva del model de societat que volem. I és amb el cap fred, quan convé pensar en què s’ha dit.

Des que tinc ús de raó he anat a manifestacions. Els meus primers records venen de tots els Onzes de Setembre en família, els Primers de Maig... aquestes eren les nostres fites establertes al calendari. Però pel mig s’hi barregen les de l’Hipercor a Barcelona, les tallades de carretera contra el pla de residus que establia un hipotètic abocador a la Conca de Barberà... Ja en l’edat adulta he seguit amb les tradicions i he participat en les manifestacions contra la guerra, el terrorisme... i infinites més. Sempre hi he anat. Sempre els meus pares m’hi van portar. Sempre he estat al carrer. I el carrer mai m’ha fallat.

I és des d’aquest bagatge que vull encetar una reflexió. El fet de portar un fill o filla a les manifestacions és un acte de responsabilitat. Podríem discrepar si fent-ho els progenitors ja t’inculquen determinades posicions. Però us asseguro que tot condiciona. Portar un nen o nena a una escola de l’Opus també ho fa. I fer-li fer la comunió o portar-lo a un partit del Barça. Com tots, intentem transmetre valors als nostres fills i filles. I aquesta realitat és lícita en qualsevol circumstància.

La democràcia no és un vot cada quatre anys, sinó una actitud que es reivindica cada dia

Què interpreto que vol significar portar un nen o nena de mani? Que vols que els infants aprenguin a ser ciutadans i ciutadanes crítics. Que vols que aprengui de ben aviat que la democràcia no és un vot cada quatre anys, sinó una actitud que es reivindica cada dia. I que la formació no s’acaba a l’escola. L’educació no formal, aquella que comença als esplais, als CAUS o en una colla castellera, però que també radica en la protesta i en la dissidència, acaba en la construcció d’una ciutadania que es vol participativa i crítica. I en aquesta baula generadora de consciències, qualsevol participació en concentracions i manifestacions hi ha de tenir un paper important.

Però també vull interpretar què volen tots aquells que han arribat a amenaçar amb la fiscalia de menors els qui portin un menor a les manifestacions. Intenten construir una societat passiva, on s’adoctrini en la creença que són les elits les que governen i els ciutadans els qui obeeixen. Adoctrinar no és portar un nen a una manifestació —sigui del color que sigui—. Adoctrinar és voler que a l’escola s’estudiïn coses tan poc democràtiques i tan acrítiques com l’exèrcit. I voler que els nens i nenes no tinguin l’hàbit de protestar. 

Durant molts anys les manifestacions van ser patrimoni de l’esquerra. Ho va ser durant aquells temps de reivindicacions obreres i veïnals. Són molts els fills de classe baixa que varen fer d’elles les seves particulars universitats. I molts dels líders polítics actuals s’hi van formar. Ara, són patrimoni transversal. D’independentistes, d’unionistes, d’esquerres, de dretes... i això és bo. Perquè les construccions democràtiques es forgen no només en parlaments i congressos sinó que ho fan a cada ateneu, casal, sindicat, associació o plataforma.

Compte no demonitzem el carrer. Alerta a posar-hi barreres, per anar-hi amb els nens o amb els avis. Perquè és en les pancartes de les manifestacions, en cada pas fet al seu darrere o en cada bandera enarborada on neixen les esperances i els desitjos d’un món millor. Impliquem-hi a tothom com a símptoma més genuí d’una democràcia que no vol morir només en una papereta, i perquè precisament són dels pocs espais on tothom —sense condicions— hi pot anar. Deixeu que la canalla vagi a les manifestacions. Hi sortirem guanyant tots.