Fa uns quants anys, Òmnium Cultural em va demanar que els escrivís sobre com les darreres vagues generals havien conformat el relat del que ells anomenaven lluites compartides. Lluites veïnals, contra la guerra, pels drets socials, per la llengua… han dibuixat la fisonomia d’un país amb una societat civil forta i molt mobilitzada. La vaga dels tramvies, el “Volem bisbes catalans”, els drets de les dones a avortar, el “Volem l’Estatut”, el moviment per abolir la mili, el “No a la Guerra” o “Lo riu és vida” són lemes i reivindicacions que expliquen el nostre país. Sobretot, però, han estat claus per al progrés nacional i social.

Ara és el moment de veure aquestes lluites compartides no pas com a realitats segmentades, sinó com un tot, com la possibilitat de sortir-nos-en socialment i com a país. Tenim molta gent empipada. Persones que potser no comparteixen el projecte independentista i tampoc l’unionista, però que de cap de les maneres estan conformes amb el que està passant. Gent que repudia totalment l’actuació de la justícia espanyola davant dels empresonaments dels presos polítics, que abomina l’empresonament i la condemna de rapers i tuitaires o que s’indigna davant els 300 sindicalistes que estan en judicis per la darrera vaga general. O bé ciutadans que no volen veure com la corrupció s’ha institucionalitzat i està cronificada.

Som davant d’una triple crisi: institucional, política i social. I cal que siguem capaços de confluir amb la gent que davant la fallida moral i social de l’Estat està disposada a plantar-se. Tot suma. Pensionistes cabrejats perquè veuen que la macroeconomia remunta i ells no arriben a final de mes. Artistes i periodistes que batallen per la llibertat d’expressió. Mestres, professors i entitats que defensen la immersió lingüística. La gent que vol rescatar refugiats al Mediterrani i els confisquen el vaixell. Tots formen part d’aquest país que no es conforma i que es vol alçar d’una manera transversal contra la repressió.

Sumar no significa renunciar a res. Ni rebaixar pretensions. Significa, senzillament, ajuntar més gent per fer l’embat més gran

Necessitem ser més. Molts més, i sumar. En cap cas podem ser excloents, ja que en aquests moments necessitem qualsevol aliança que ens permeti recuperar les institucions i generar el clima social i mediàtic que ens permeti aixecar el 155 i alliberar els presos. Però també posar en escac un estat que ja no té recorregut. Que s’ha suïcidat. Que en aquests moments és un zombi a l’escenari internacional, que no viu pas de diplomàcia, sinó de xantatges. I que en l’esfera interna, la seva corrupció i manca de projecte posa en evidència la seva ineptitud i l'acosten perillosament a un estat fallit.

Sumar no significa renunciar a res. Ni rebaixar pretensions. Significa, senzillament, ajuntar més gent per fer l’embat més gran. I no caiguem en posicionaments innocents ni maximalistes. Ens calen aliats. Qualsevol declaració que pugui fer l’alcaldessa de Barcelona té més ressò internacional que moltes altres accions. Necessitem la marca del cap i casal al costat d’aquesta lluita democràtica. Com també és necessari que en aquest front democràtic hi hagi com més arc parlamentari millor. I ens calen organitzacions plurals i transversals del país. Ens calen els veïns, els sindicats, les ampes, els esportistes... Necessitem tothom. I no estarem d’acord amb tot, però d’aquests moments de la història ens en beneficiarem tots.

No és l’hora dels retrets. No és el moment de demanar ADN purs ni plantejar-se qui és més valent o més covard. És el moment d’assegurar-nos majories tant parlamentàries com socials. I és l’instant que hem de convertir-ho, tot plegat, en una lluita democràtica. Per la llibertat d’expressió, pels drets socials i els drets civils. La campanya d’Òmnium ens posava davant del mirall del passat. Ara és el moment de la gran lluita compartida per la democràcia, els drets socials i polítics, per poder garantir-nos el futur.