Fa uns dies, el director francès Eric Lavaine explicava en la presentació de la seva darrera pel·lícula Vuelta a casa de mi madre, que hi havia una generació bumerang, aquella que havia marxat de casa dels pares i s’havia emancipat, però que el destí havia fet que en molts casos tornés a casa. I el director havia plasmat aquesta realitat en una comèdia esbojarrada d’una arquitecta que ha de retornar a casa d’una mare maniàtica, i com es va torçant la convivència entre elles dues.

Més enllà de l’argument d’aquesta exitosa comèdia francesa, em quedo amb el concepte generació bumerang perquè m’hi sento plenament identificada. A nosaltres se’ns va llençar a la universitat en una època en què, en sortir de l’EGB, el món es dividia en dues branques: els que valien, cap a la universitat, i els que no, a la Formació Professional, una FP bàsica i que només tenia dues grans branques: mecànica, els nois, i administratiu, les noies. Els nostres pares i mares, d’origen humil i obrer, sorgits del franquisme i la transició, ho van donar i fiar tot a la nostra educació. Després, la realitat ens ha portat a anar encadenant contracte rere contracte, amb hipoteques impagables i amb fortes dificultats per sobreviure. Molta gent d’aquesta generació ha hagut de tornar a casa als pares. I creieu-me, ratllant la quarantena és complicat recuperar-se emocionalment del que significa tirar enrere.

En alguns casos, aquesta generació ha hagut d’emigrar i buscar-se la vida fora del país. Recordo una castanyada en què a la taula hi havia més gent a l’ordinador connectada virtualment per Skype que menjant panellets. Tots, amics i amigues formadíssims que s’havien hagut de buscar la vida a fora i que ara intenten tornar abans que sigui massa tard, abans que els fills els neixin  i creixin en un país estranger i es converteixin en forans per sempre.

Han canviat les places per les institucions; però les nostres vides gaires canvis no han tingut. I com un bumerang, hem abandonat les places i carrers

Aquesta generació també hem volgut tenir el nostre moment polític. Per a molts de nosaltres, el 15-M havia de ser la nostra redempció. Havíem crescut sota l’ombra de les lluites antifranquistes i catalanistes dels nostres progenitors i enteníem que aquesta era la nostra revolució. Per fi tindríem el nostre lloc a la història. I, anys després, els que cridaven a tothom que no els representaven, s’han tornat en representants i han canviat les places per les institucions; però les nostres vides gaires canvis no han tingut. I com un bumerang, hem abandonat les places i carrers.

Alguns d’aquesta generació també tenim les nostres esperances en el procés sobiranista. En ell hi veiem una línia vermella que no volem deixar traspassar a ningú: el nostre dret a escriure les nostres pròpies regles del joc. A nosaltres, que ens havien regalat la democràcia, ara mateix compartim totes les seves frustracions i limitacions. I no entenem com se’ns nega decidir el nostre marc convivencial amb qui i com vulguem.

La Constitució no ha estat el nostre alliberament, sinó la nostra presó particular

Als nascuts amb la Constitució espanyola que ens crèiem que la vida ens seria més fàcil, ens l’hem trobada certament difícil. I la Constitució no ha estat el nostre alliberament, sinó la nostra presó particular.  Crisis socials perpètues, amb un ascensor social paralitzat, sempre se’ns havia dit que la història era plena de conflictes però que hi havia una regla no escrita: que cada generació viuria millor que l’anterior. D’això en dèiem civilització. Doncs bé, ens han canviat les regles del joc. I n’hem de ser conscients. 

Tornar a casa els pares i mares. Tornar de fora el país. Tornar a votar, però amb les seves regles... Sempre tornar i tornar, sense trobar massa bé el nostre lloc en el relat de la història. Vàrem somiar un altre món possible. Vàrem creure que estudiant arribaríem a la nostra Ítaca particular. I no volem ser un bumerang.