Som a 23 de desembre i hem votat sota unes condicions imposades i draconianes. I, per primer cop, vull pensar en fred, perquè els dies i les hores les puc comptar pel mal que han fet. Aquell 20 de setembre ens pensàvem que havien traspassat totes les línies vermelles i vam sortir al carrer, enrabiats. No sabíem que el pitjor encara havia d’arribar. I enfrontem el Nadal amb quatre bones persones a la presó i mig Govern a l’exili.

Ara sabem que l’Estat castigador i venjatiu no té límits. Que el món ens mira de perfil i que només som un racó de l’Europa del sud. Però el que realment ha dolgut és l’actitud de molta de la gent que ens envolta. Sempre dels sempres he intentat actuar amb empatia. Sempre m’he volgut posar a la pell de l’altre. Aquest concepte es defineix com “la participació efectiva i, en general, emotiva, d’una persona en una realitat aliena”. En definitiva, és la capacitat que tenim els humans per entendre el que fan els altres.

He intentat entendre què portava a la gent del 155 la defensa de la seva imposició. Por? Potser una mica. Satisfacció amb l’statu quo? No vull creure’m que tot l’univers que ha defensat aquest article hi estigui d’acord. He intentat ser autocrítica amb el que ha fet el cantó independentista, pensar que es va confondre mobilització amb majoria social. Creure innocentment que teníem polítics davant nostre i que els valors de la Unió Europea eren absoluts i no relatius. Vull pensar que hem après molt d’aquests dies. I ho hem fet perquè ens hem intentat posar en la ment dels altres.

Ara sabem que l’Estat castigador i venjatiu no té límits. Que el món ens mira de perfil i que només som un racó de l’Europa del sud. Però el que realment ha dolgut és l’actitud de molta de la gent que ens envolta

De l’altre cantó, a mi personalment se m’ha fet mal. Suposo que de la mateixa manera que ells pensen el mateix de mi. He estat emocionalment trencada l’1 d’octubre, i alhora orgullosa. Però el que realment ha dolgut és la manca d’empatia que he rebut quan molta gent amb la qual em sento lligada personalment han acabat a la presó. No han estat ni són bons dies. Persones que fins fa quatre dies treballaven amb els empresonats, justificant la presó. Aquell famós i superficial “si són a la garjola és que alguna cosa han fet!”, o el no menys famós “si et saltes la llei, ja ho saps”. I aquesta gent situaven les accions polítiques per damunt de la humanitat compartida durant molts anys amb els encausats, i oblidaven, per sobre de tot, que som persones.

També vull dir que he vist rivals ideològics escrivint cartes als empresonats, o fent mans i mànigues perquè l’estada dels presoners de l’estat espanyol fos més suportable. O bé els qui durant l’1 d’octubre trucàveu —tot i estar-hi radicalment en contra— per saber com estàvem. A aquesta gent, els respecto i admiro. Als qui m’heu demostrat falta d’empatia en allò humà, us rebutjo. Rebutjo tots aquells que davant el patiment aliè heu actuat més com a venjadors de pel·lícula de l’oest americà que com a conciutadans.

Hi ha dies que he dubtat. Dies en què la meva dosi d’empatia ha estat al límit. Però aquest conflicte només el podem resoldre sent humanament més forts. Posant les línies vermelles on acaba la legítima discrepància política i on comença la nostra convivència. Patint quan els altres estan adolorits. Commovent-nos quan els altres estan desorientats. Perquè hem descobert, i n’estic convençuda, que només amb empatia ens podrem ajudar.