Aquest passat 3 d'abril, el món va commemorar el Dia Internacional contra els Paradisos Fiscals, data fixada per recordar el dia en què un consorci periodístic internacional va treure a la llum els coneguts com papers de Panamà. Amb ells, el món va posar noms i cognoms al que tots sabíem que es practicava i que no era altre fet que l’evasió fiscal de les grans corporacions i multinacionals que amb subterfugis perfectament legals, s'estalvien de tributar al país on realment generen els seus beneficis.

Als papers de Panamà hi apareixien molts noms: des de grans corporacions fins a reis, artistes i polítics. Per fi la foto quedava fixa i el que tothom coneixia prenia relleu en forma de noms i cognoms.

Segons una estimació feta pel propi Parlament europeu, l’evasió fiscal significa una pèrdua cada any de 70 bilions d’euros a les arques de la Unió Europea, xifra amb què es podrien incrementar les inversions en un 16% del PIB. És a dir, que la Unió Europea es podia haver estalviat escanyar els ciutadans i ciutadanes consagrant l’austeritat i l’equilibri fiscal per pagar un deute, a més, il·legítim.

Sabem que des d’Europa es pot fer molt més en la lluita contra l’evasió impositiva: es pot acabar amb el secret bancari, harmonitzar l’impost de societats a tota la Unió, i fer públics els comptes de les grans empreses. Però aquesta lluita ha d’anar acompanyada de la voluntat política que situï el paper inspector de les agències tributàries al centre neuràlgic de les polítiques de qualsevol Estat. Aquestes han de ser independents i ben dotades tant de personal —el millor— com d’infraestructures.

Avui, al segle XXI, tenim la nostra versió moderna de la pirateria i el corsarisme: són aquelles corporacions, persones i multinacionals que operen als paradisos fiscals

Però avui hi podem fer alguna cosa: les administracions públiques poden imposar que les clàusules per a la contractació pública vetin clarament aquelles empreses que operen en paradisos fiscals, o bé, com a societat civil podem posar noms i cognoms a aquestes corporacions i actuar com a consumidors a través de la nostra elecció de compra. Avui, segons Intermón-Oxfam, els bancs europeus guanyen un de cada quatre euros en paradisos fiscals. I aquí hi podem actuar.

Al segle XVIII els pirates i corsaris solcaven la Mediterrània, el Carib i els mars del sud. Els primers aterraven a les naus, robaven el botí i se'l repartien entre ells. En canvi, els corsaris tenien el permís dels Estats. Amb la seva patent de cors saquejaven els vaixells d’altres països amb la complicitat i la complaença de sobirans i governs. I al final de l’aventura buscaven un port segur on refugiar-se de les tempestes. A Europa, aquesta pràctica no s’aboliria fins al 1856 amb la Declaració de París. Avui, empreses amb nom i cognom venen a casa nostra, saquegen i xuclen la nostra sang amb els seus negocis, explotant la mà d’obra i generant beneficis, per després buscar un port segur en els paradisos fiscals on repartir-se el seu botí.

Segons la Plataforma per una fiscalitat justa, cada any s’evadeix a través de paradisos fiscals l’equivalent a la suma dels PIB d'Alemanya i Gran Bretanya. Mentrestant, aquí ens escuren els diners dedicats a educació o sanitat. I a sobre hem de sentir a dir que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Avui, al segle XXI, tenim la nostra versió moderna de la pirateria i el corserisme: són aquelles corporacions, persones i multinacionals que operen als paradisos fiscals. Molts d’ells creen després fundacions que donen sumes ingents a la beneficència. Sincerament, no cal; ni la seva caritat ni la seva pretesa bona fe pública. Que tributin i paguin on toca. Potser així deixaran de ser els Sir Francis Drake de la nostra era.