Hi ha conceptes que moltes vegades cauen en desgràcia. Es decideix sobtadament que estan passats de moda i que ja no són importants. Que parlar d’aquell tema està superat, i fins i tot et poden arribar a etzibar que estàs antiquada i que vius fora de la teva era. Doncs bé, des del meu punt de vista, una d’aquestes víctimes és la famosa lluita de classes. Mentre ens diuen que està caducada, la realitat s’entossudeix a demostrar la seva vigència. Amb la crisi, les classes socials s’estan polaritzant i els pobres som més pobres i els rics més rics, mentre les classes mitjanes han estat escanyades i avui en dia la frontera entre ser classe mitjana i pobre és difusa. Però dintre d’aquesta segmentació social hi sobreviuen encara més submons. Si ets dona i de classe baixa, ho tens molt més complicat. Si ets dona, jove i de classe baixa, pitjor. Però si ets dona, discapacitada i de classe baixa, pinta fatal. I podríem anar sumant: vídua, pensionista... al final de tot plegat t’adones que no calen més eufemismes. Ni tal sols maquillatges: t’estan explotant perquè ets mà d’obra barata. Estàs al graó final de la societat. És igual que et formis. Que siguis la millor preparada. La que té més talent. La teva capacitat intel·lectual es veurà superada per la teva condició biològica. I això, senzillament, és una aberració en una societat que es vulgui reconèixer com avançada i igualitària.

Visc en una societat que vull entendre que té valors. El valor de la igualtat i de la justícia social ha d’estar gravats en l’ADN de qualsevol poble que es vulgui civilitzat. I avui, malauradament, tenim el 50% de la població sense avançar al mateix ritme que l’altre 50%. I perquè sigui possible caminar al mateix ritme necessitem la complicitat dels homes. No us vull darrere de les meves reivindicacions, us vull al costat. Vull que entengueu que quan negocieu un conveni col·lectiu és tan important la categoria eternament feminitzada com la que no. Que entengueu que els plans d’igualtat de les empreses no són quelcom secundari, sinó imprescindible. I que les excedències per cura de gent gran o menors són per a tothom. Malauradament, el fet de néixer amb un determinat sexe et condiciona vitalment. I en una societat que sempre fa gala de la meritocràcia, aquest condicionant et limita, i fa que aquesta societat perdi la meitat de la seva capacitat. En altres paraules, com ja reconeix la Unió Europea, perdem talent, competitivitat i tots plegats som una mica més pobres.

Hi ha guerres ideològiques que s’han de guanyar: la lluita de classes implica necessàriament la lluita per la igualtat i la justícia social

Molt s’ha parlat de la desigualtat entre sexes a la feina i a la societat. Estadístiques en tenim per donar i per vendre. Som la generació que segurament ha aconseguit posar rostre a la precarietat femenina. Som qui hem analitzat millor la realitat. I com que hem detectat on fallem i on no, és imprescindible que actuem. No podem deixar aquest combat per al futur. Perquè no ens ho perdonaríem mai a nosaltres mateixes ni a les que ens han de succeir. 

Fa molts anys que el 8 de març és un dia de celebració o de commemoració. Tant se val. Apostant per una vaga (amb les diferents modalitats) es fa un salt endavant: estem en el combat. S’han acabat les anàlisis. Saltem de pantalla. Hi ha guerres ideològiques que s’han de guanyar: la lluita de classes implica necessàriament la lluita per la igualtat i la justícia social. La batalla pot ser llarga. Hem de generar complicitats socials i fer canvis culturals. Però la història no ens perdonaria que no féssim d’aquest segle el de la lluita per la igualtat. Deixem el tema resolt per al futur. Perquè, com diria Maria-Mercè Marçal, soc dona de classe baixa i nació oprimida. I això em porta a ser tres voltes rebel. Tant de bo algun dia no massa llunyà pugui dedicar-me a altres combats. És el moment de passar a l’acció i deixar de mirar a una altra banda.