L’any 2019 se celebraran 100 anys de la creació de l’Organització Internacional del Treball (OIT), una de les grans estructures de governança mundial sorgides arran del desastre de la Primera Guerra Mundial. Per commemorar aquest centenari, l’organització ha decidit articular una consulta tripartida entre governs, patronals i sindicats sota el títol "El futur del treball que volem" i que ha de donar lloc a un document compartit que ha de respondre a diferents preguntes. Guy Rider, director general de l’OIT, situava les qüestions idònies en la inauguració de la consulta estatal a Madrid: d’on sortiran les feines del futur? Com seran? Hi haurà feina per a tothom? Viurem millor?

Potser analitzat en fred no és el millor moment per plantejar-se aquestes qüestions. Una consulta global en un moment en què el món es troba en una cruïlla és complexa. Algunes societats es troben sortint d’una crisi galopant que ha deixat com a llegat més desigualtats i un rastre de precarietat transgeneracional sense precedents. S’ha instal·lat la quasi certesa empírica que el futur no serà millor. O si més no hi ha interès perquè això sigui així. Però hi ha societats que afronten el debat amb treball infantil i esclau en la seva gènesi. Poden respondre un treballador de Nepal o de Colòmbia a les preguntes en iguals condicions que un del Canadà o d’Itàlia? Rotundament, no.

Però tornem a les preguntes: d’on sortiran les feines del futur? Segurament a Europa ens enfrontarem a una paradoxa: la tecnologia anirà destruint llocs de treball i el vell continent tindrà cada cop menys gent en edat de treballar. És a dir, totes les projeccions ens indiquen que necessitarem mà d’obra de fora. I si les feines del futur aniran acompanyades de canvis tecnològics, a casa nostra tenim mala peça al teler. La major part d’ocupació generada, el 91%, s’ubica en activitats de baix contingut tecnològic i només el 9% recau en branques de contingut tecnològic alt o mitjà. És a dir, que cal que ens posem a cooperar amb R+D+i i a fer transferència de la universitat a l’empresa i a invertir en polítiques industrials.

Posem-nos les piles perquè res no està escrit en el destí. Ens toca canviar-lo a nosaltres. Exigim treball digne

Segona qüestió: com seran? El futur no és sinònim de precarietat. O no ho ha de ser. L’increment de la utilització de contractes o subcontractes en les cadenes de subministrament o producció està precaritzant sense fi les relacions laborals. La flexibilitat unilateral augmenta les dificultats de conciliació i les noves feines han entrat en una espiral de degradació sense fi. Sense seguretat i amb eufemismes que menyspreen el propi valor del treball. Què són els col·laboradors? I els freelance? Mots posats no a l’atzar, sinó molt ben pensats, per desnaturalitzar el concepte de treballador i fragmentar el més que necessari sentit de pertinença a la classe treballadora.

I hi haurà feina per a tothom? Crec que la pregunta no està ben feta. Ens hauríem de plantejar com ho farem perquè hi hagi feina per a tothom. Perquè n’hi haurà d’haver. No tenim sortida. Hem de ser conscients que les feines relacionades amb la cura de les persones i l’estat del benestar en una societat que envelleix com la nostra seran cabdals. I que la protecció social serà una de les pedres angulars de les societats modernes.

Finalment viurem millor? Aquesta és una pregunta que nosaltres que ens les donem d’haver avançat com a societat, no ens hauríem ni de fer. Ha d’anar incardinada en el corpus de tota societat civilitzada. És un deure, viure millor. Una obligació moral. I cal que els dirigents mundials ens ho assegurin.

M’agrada però, en general, la pregunta que ens fa l’OIT. El futur de treball que volem. Perquè ens posa la pilota a la nostra teulada. No és el treball que tindrem o que decidirà algú que hem de tenir. És el que volem nosaltres. Posem-nos les piles perquè res no està escrit en el destí. Ens toca canviar-lo a nosaltres. Exigim treball digne. Que avenç no sigui sinònim de viure pitjor. Fem-ho possible.

Al món hi ha moltes trinxeres. Però cap més central que la del treball digne i de qualitat. Amb una feina digna es tenen ciutadans i ciutadanes lliures de prendre decisions, i societats inclusives que respecten les diferències i conviuen en pau. Moltes persones s’hi juguen la vida dia a dia perquè això sigui una realitat. Escollim bàndol i trepitgem el carrer. Ens veiem a les manifestacions del Primer de Maig.