De vegades, Catalunya, les seves institucions, els seus representants, saben fer les coses bé. Deixar de banda la disputa diària i negar tantes vegades com faci falta que el diàleg és impossible. Traslladar a la ciutadania que és mentida que a Catalunya hi hagi una fractura social. Muriel Casals ha tingut en el seu comiat institucional al Parlament l'homenatge que li permetria esbossar aquell somriure tan seu i, amb la seva veu pausada, proclamar que l'acord cívic continua sent possible. Perquè aquest era el gran objectiu de Casals: sumar i no restar; eixamplar la base, si és possible de l'independentisme, però també sumar el nombre més gran de persones a favor del referèndum, del dret a decidir. I això només es podia fer amb voluntat d'acord. Parlant, dialogant.
Aquesta és la gran herència d'una activista que sempre va fer les coses d'una manera discreta, gairebé sense donar-hi importància. Que va arribar a la presidència d'Òmnium sense ambicionar-ho, que va acabar al Parlament perquè era una figura que no podia faltar en aquesta etapa de la política catalana i que, en no estar, ha deixat aquella orfandat pròpia dels que acaben sent imprescindibles. Només així s'entén l'homenatge permanent que li tributen des de dissabte a la nit centenars, milers de persones a les xarxes socials. Bé es pot dir que la política catalana ha sucumbit a l'impuls pòstum de Muriel i la seva fragilitat s'ha convertit en una fortalesa en la qual tots han volgut buscar empara i no treure'n partit. Aquest és el pacte cívic català que reuneix en un acte d'aquesta naturalesa tots els grups parlamentaris, també els que estan més distants ideològicament com Ciutadans i el Partit Popular. Sumar i no restar.