Sant Adrià de Besòs. Matí de diumenge. Entro en un lloc d'aquests que ara en diuen un forn-degustació. En una taula hi ha un senyor amb la seva néta. La nena té uns 11 anys, però sembla que en tingui 16. Tothom que entra i surt del local saluda al senyor. Com que sóc a la taula del costat, no tarda en donar-me conversa. M'explica els seus problemes d'oïda. La gent el saluda i ell no els sent. Resulta que té un tap. Dijous l'hi treuen. De sobte calla. Em mira fixament i em diu: "si en comptes d'aigua, m'ho fan amb tònica, potser m'aniria millor". Arriba una senyora de la seva edat que li diu papa, fent la força de "papa" a la primera a. Parlen d'un problema al mòbil. La néta explica que una amiga seva va tenir un problema igual però que va poder solucionar-lo perquè té internet a casa. Ell li pregunta si és bo tenir "interneto" a casa. Ella li comença a explicar coses que podria fer si en tingués. L'avi es mira l'àvia. Pausa. Després mira a la néta i li diu que farà arreglar el seu mòbil i per Nadal li regalarà. A la nena se l'il·luminen els ulls. Ell li diu que potser no li servirà de gaire "porque yo pago poco al mes" i li pregunta si en tindrà prou per parlar amb les amigues amb "eso de los mensajes". Mitja hora més tard sóc a la plaça Guillermo Vidaña, situada a dos carrers del lloc on una nena sense internet a casa és molt feliç. Gabriel Rufián, cap de llista d'Esquerra al Congrés fa cara de pomes agres. Acaben de dir-li que ha de posar-se un d'aquests micros que et queden enganxats a la galta gràcies a un sistema de sujecció consistent en un filferro que et passen per la nuca i se't clava a la part posterior de les orelles. Per escalfar l'ambient sona música de Sílvio Rodríguez. Feia anys que no l'escoltava. A Sílvio, no a Gabriel. Per cert, Gabriel és el nom del moment: Rufián, Anna Gabriel, Gabriela Serra... Comença l'acte que les joventuts d'Esquerra organitzen el dia de la Constitució per recordar que ells no en són gaire d'això de la Constitució. El format és xerrar dret i moure's per l'escenari. Darrere dels intervinents hi ha un plafó amb uns fulls de paper grans enganxats amb cel·lo. Cada full hi té escrit un article de la Constitució i els 4 oradors de les JERC, quan acaben la seva participació, treuen el full corresponent, com si fos un trencaclosques però al revés, fins que queda descobert el text del plafó: "que no et preguin la veu". La plaça pateix un efecte mascletà quan pren la paraula Joan Tardà. Quina potència, senyora. Suposo que quan t'has de fer escoltar al Congrés dels Diputats, com és el seu cas, el teu cos aprèn a generar un volum d'expressió prou contundent com perquè ningú te'l prengui. En aquell moment tinc la temptació d'anar a buscar el senyor del tap perquè potser el tractament Tardà li solucionaria el problema "ipso-flauto" (ipso-flauto: expressió usada en una ocasió per un compareixent en una comissio de control de la CCMA al Parlament).

A les 12.29, Tardà crida "a les armes!". I fa una pausa. Expectació. "A les armes electorals, a les armes dels vots", aclareix. Aplaudiments. I alguns respiren. Pren la paraula Gabriel Rufián. Com per dir-nos que això de canviar la Constitució està com peludet, ens explica que fan falta dos terços del Congrés, dos terços del Senat, la voluntat dels partits espanyols d'esquerres, set boles drac i sang d'unicorni. Els assistents riuen. Acaba la intervenció presentant Oriol Junqueras com "el futur president de la República". En un moment de la xerrada, Junqueras avisa els periodistes presents: "ara explicaré una cosa perquè uns en feu ressò". I un servidor, obedient, ho fa ara mateix. Parla d'Antoni de Capmany, a qui alguns unionistes atribueixen coses inexactes sobre el paper que va tenir en l'aprovació de la Constitució del 1812. Segons Junqueras, va anar-hi per recuperar constitucions anteriors. I si vostè en vol saber més, li passo l'enllaç a la wikipèdia.

Acaba l'acte i Junqueras se'n va a practicar un dels seus entreteniments preferits, xerrar amb els periodistes. Bàsicament d'història. I de política. Però com parla off de record, la part política no l'hi puc explicar. Els periodistes l'escolten i, a la vegada, escriuen la crònica. Tot seguit, ell i la resta de comitiva se'n van cap al següent destí, La Seu d'Urgell. I els periodistes es queden allà escrivint les cròniques.