Llegeixo en una crònica de Juanma Romero sobre l'acte de dissabte de Pedro Sánchez a Astúries que un dels organitzadors li diu al periodista: "La militància està desbordada d'alegria".

Sí, no hi ha dubte que això és exactament el que els passa aquests dies als militants socialistes: que l'alegria omple els seus cors i il·lumina les seves ments. Només cal veure en les seves cares els ulls espurnejants de satisfacció, o comprovar l'exultant optimisme que transmeten quan se sinceren.

La militància està contenta, sobretot quan se sent a prop d'aquest líder carismàtic i triomfal que els va conduir a tantes victòries i va ser apunyalat a traïció per una camarilla de barons ressentits en fosca connivència amb els poders oligàrquics.

Però avui no vull parlar de la patètica gira venjativa de Pedro Sánchez (hauran observat que va recorrent un a un els territoris dels presidents socialistes que van provocar la seva caiguda: va començar a la Comunitat Valenciana, va seguir per Astúries, on governa l'usurpador Fernández, i es disposa a ficar-se a la gola del llop desembarcant a Andalusia, seu de l'arximalvada Díaz, que primer li va donar el lideratge i després el va fer caure).

El que em crida l'atenció és la creixent contaminació del llenguatge polític per l'abús manipulador dels subjectes col·lectius

El que em crida l'atenció és la creixent –i perillosa– contaminació del llenguatge polític per l'abús manipulador dels subjectes col·lectius. Com, per exemple, en aquest cas, "la militància".

Al llarg de la meva vida he tractat amb moltíssims militants: principalment socialistes, però també d'altres partits. Mai no he tingut la fortuna, però, de conèixer la senyora Militància. Ningú no me l'ha presentat. Tanmateix, comprovo que Sánchez i d'altres com ell no només saben exactament el que opina en cada instant, sinó que han rebut autorització per interpretar el seu pensament i parlar al món en nom seu. Són ambaixadors plenipotenciaris d'aquesta senyora Militància que només se'ls apareix a ells, com la Mare de Déu de Fátima, per transmetre'ls la seva augusta voluntat.

No creguin que és l'únic cas. Malgrat haver-me relacionat amb ciutadans de totes les classes, tampoc no he aconseguit que em presentin la senyora Ciutadania, a qui diversos polítics es refereixen constantment amb envejable familiaritat i seguretat absoluta pel que fa als seus desitjos.

I què es pot dir del senyor Poble, que és un clàssic; o de l'última pensada populista, la senyora Gent, una paraula quotidiana que, amb la meva ingenuïtat, sempre havia relacionat amb el conjunt divers dels éssers humans. Però no, en realitat sembla que és un subjecte concret amb posicions polítiques molt precises, amb qui mantenen interlocució privilegiada els seus autodesignats portaveus.

Aquest segrest dels subjectes col·lectius sempre em porta records de joventut: quan els dirigents del sector roig esmentaven sense parar "les masses" com a subjecte revolucionari. Un concepte despectiu en si mateix, ja que el que parlava mai s'incloïa entre "les masses", però molt convenient, perquè li permetia atribuir-los qualsevol posició que coincidís amb la seva, i catalogar el discrepant com a "enemic de les masses".

Les realitats complexes moren sense remei en aquesta pandèmia de simplificació maniquea que destrueix el debat polític

Les realitats complexes moren sense remei en aquesta pandèmia de simplificació maniquea que destrueix el debat polític. No nego que existeixin subjectes col·lectius identificables: la societat, sense anar més lluny. O el professorat, per referir-se al conjunt dels docents, o el clergat, per parlar dels professionals de la religió. El problema és quan aquests col·lectius, que per definició són diversos i plurals, ja que es componen d'individus diferents entre si, es manipulen per presentar-los com una unitat dotada d'una voluntat política unívoca i homogènia que només uns quants coneixen i administren.

El més curiós és que els que ho fan no solen ser precisament representatius ni tan sols del grup més nombrós dins del col·lectiu que instrumentalitzen. No importa el que opini la majoria dels militants d'un partit, sempre hi haurà algun dirigent fraccionari que parli en nom de "la Militància". És igual que la majoria de les persones donin suport a altres partits, Iglesias amb els seus 5 milions de vots sobre un cens de 34 milions és propietari i administrador únic del que vol "la Gent". I per variada i complexa que sigui la societat catalana, només els nacionalistes tenen legitimitat per establir els designis del "Poble de Catalunya".

Això significa –i d'aquí la gravetat de l'assumpte– que qui no dóna suport a cegues al que ells diuen queda automàticament exclòs del col·lectiu i s'hi enfronta. Si no dónes suport a Pedro, estàs contra "la militància". Si no votes Podemos –sector Iglesias/anticapitalista– ets expulsat de "la gent" i passes a formar part de "la casta". I si creus que no és raonable que Catalunya se separi d'Espanya, això et converteix en un anticatalà, encara que tinguis, com en la pel·lícula, vuit cognoms de la terra.

La confiscació sectària dels subjectes col·lectius és l'instrument retòric predilecte dels populismes i dels nacionalismes

La confiscació sectària dels subjectes col·lectius és l'instrument retòric predilecte dels populismes i dels nacionalismes, aquestes dues plagues renascudes. A més, però, conté el germen de tots els totalitarismes. I ha de ser combatuda no només per higiene intel·lectual, sinó per instint de supervivència de la democràcia: complexa i no simple, multiforme i no uniforme, polígama i no monògama, plural i no singular, heterogènia i no homogènia, contradictòria i no concorde, porosa i no compacta.

L'única autodeterminació en què crec és en la dels individus. Després ve la saludable i pedestre aritmètica, comptar majories i minories canviants. Ni sacrosantes voluntats col·lectives, ni molt menys Summes Pontífexs dotats d'infal·libilitat.

Així que quan sentin un polític parlar reiteradament en nom de la Militància, de la Ciutadania, del Poble, de la Gent o de qualsevol altra singularització del que és per definició plural, no dubtin a agafar ben fort la cartera: estan davant d'un demagog o davant d'un murri que es disposa a vendre'ls una moto avariada.