Cada vegada és més important estar ben informat. Sobre qualsevol cosa. Perquè la capacitat de formar-nos el nostre propi criteri depèn, fonamentalment, de la quantitat de dades que tinguem sobre una qüestió, i entendre així els diferents interessos que s'amaguen darrere de cada font.

Ho sabem, la majoria que estem interessats per les qüestions polítiques som coneixedors de la perspectiva necessària que dona el fet de comparar informació, de buscar respostes i procurar ser prudents a l'hora de fer-nos un esquema mental, ja que les coses no són el que semblen.

Som conscients també que tenir informació és clau a l'hora de consumir. Potser no som del tot conscients de la necessitat de conèixer diferents elements que intervenen a l'hora d'oferir-nos un producte. I tenir una activitat responsable passa, inexorablement, per tenir arguments que ens aportin seguretat a l'hora d'elegir.

En definitiva: estar informats ens protegeix, encara que de vegades sentim que com més sabem, més indefensos som. En qualsevol esfera de les nostres vides, tenim l'obligació de preocupar-nos per conèixer de què es tracta la decisió que prendrem.

Accedir a informació veraç és un dret que està consagrat a la nostra Constitució, encara que sigui evident que ens manca protecció per als enganys. Per això, per l'interès que existeix a ocultar-nos informació rellevant, també es converteix en un deure per part nostra estar alerta i desconfiar d'entrada.

Els mitjans de comunicació en molts casos no treballen per oferir-nos informació contrastada i veraç. Serveixi un exemple anecdòtic el succeït aquesta setmana amb el cas d'aquest gallec, que deia dir-se Manel Monteagudo, que havia aparegut en diverses ocasions en diferents mitjans explicant la "seva història" personal, on relatava com arran d'un cop al cap va estar 35 anys en coma, durant els quals va poder crear una família al costat de la dona que era la seva xicota en el moment de l'accident. Mitjans com El Mundo van donar un impuls a aquesta història creant un videoreportatge que aviat es va fer viral. Una història que no encaixava en diversos punts, finalment ha acabat per destapar la veritat: Ni es deia Manel Monteagudo ni havia estat en coma mai. Però ningú no va fer la seva feina fins que van ser els usuaris de les xarxes, els lectors, els qui van començar a criticar el contingut de la peça per resultar del tot inversemblant.

Dic que aquest és un simple cas que encarna la gran mentida que ens ofereixen mitjans que haurien de contrastar les informacions que publiquen com a certes. I si una cosa tan exagerada ha passat a la vista de tots, a ningú no se li escapa el que succeeix amb qüestions més subtils, cada dia, sobre qualsevol tema.

Procuro seguir cada any les peces que es projecten al Suncine perquè aprenc, perquè em serveixen per modificar alguns hàbits a la meva vida

Estem mancats d'informació lliure, compromesa amb explicar-nos la veritat (i res més que la veritat) i que es preocupi pel que a nosaltres, ciutadans i consumidors, ens importa realment.

Tanmateix, de vegades trobem oasis en els quals podem nodrir-nos de dades, realitats que gairebé ningú no exposa. Durant les dues últimes setmanes ha tingut lloc el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient a Barcelona i paral·lelament a Mèxic. S'hi han pogut veure obres que ens mostren denúncies i propostes sobre assumptes de primera necessitat. D'aquells dels quals s'ha parlat a la COP26 també aquests dies, i dels quals es va parlar a la reunió del G20 de Roma. Com intentar frenar la destrossa del nostre planeta, com aprendre a estimar-lo, a respectar-lo i com conèixer secrets que s'amaguen en tot el que utilitzem.

El Festival celebra la seva 28a edició i any rere any ens ofereix coneixement i gaudi, ja que les obres que s'hi presenten (aquest any han estat seleccionades unes 140 de les més de tres mil que van ser candidates) compten amb una feina artística que mereix ser vista.

Procuro seguir cada any les peces es presenten al Suncine perquè aprenc, perquè em serveixen per modificar alguns hàbits en la meva vida i també em permet accedir a material que puc compartir amb els meus fills perquè puguin aprendre d'una manera preciosa qüestions tan importants.

He pogut entrevistar durant la setmana diferents directors i creadors que han participat en el Festival. Conèixer de primera mà el que passa amb la pesca a Gàmbia, descobrir la quantitat d'antibiòtics i de metalls que conté el peix que consumeixo, gaudir de la naturalesa de la mà d'un pare i un fill que van descobrir junts espècies en perill d'extinció... Hem estat més de tres milions i mig de persones les que hem posat ulls, cor i consciència en molts dels assumptes que s'han exposat en aquest Suncine. El bo és que des de la seva pàgina web segueixen disponibles en obert documentals, llargmetratges, curts per poder veure'ls durant l'any. I crec que aquest dret que se'ns brinda, el de la informació, hem d'exercir-lo i assumir-ho també com a deure. Perquè el que allà s'explica és informació de què depenen les nostres vides, la nostra salut i el nostre futur.

Estar informats és la primera premissa per poder passar a l'acció.