Estem en un cap de setmana calent econòmicament i cinematogràficament, amb les borses i Davos com a fons de pantalla. L'estrena de La gran apuesta, amb totes les cicatrius de la crisi financera mundial a la vista, encaixa bé amb els jocs de puzle d'aquests dies a la Muntanya Màgica.

Explica la pel·lícula el viatge que es regalen un grapat de financers heterodoxos a l'Amèrica de les subprimes. Les armes que hi porten consisteixen en CDS, que són assegurances que adquireixen –a un preu baix– aquests personatges davant la banca i que cobreixen riscos d'impagament, que en aquest cas procedeixen dels CDO emesos pels mateixos bancs sota la presumpta garantia d'hipoteques, que acaben mostrant incobrables. O sigui, que al final hi ha impagament, i els espavilats herois d'aquesta pel·lícula s'embutxaquen una pasta gansa.

El curiós d'aquesta història, que ha comptat Michael Lewis, amic de passejades aleatòries per Wall Street, és que és el personatge que primer adverteix que tot se n'anirà fer punyetes és real, es diu Michael Burry i és multimilionari.

Quan La Gran Apuesta es va estrenar la vigília de la recent Nit de Nadal als Estats Units, el New York Magazine va entrevistar Burry, que va declarar que estem tornant a recaure en el mateix vici "tractant d'estimular el creixement a través de diner fàcil". I va afegir: "sembla que el món es dirigeix ??a tipus d'interès reals negatius a escala global. Això és tòxic. Els tipus d'interès es fan servir per indicar el preu del risc. En l'entorn actual, el mecanisme de valoració del risc queda trencat. Això no és saludable per a l'economia".

La credibilitat de Draghi, que aquests dies passejava per Davos, ha quedat en entredit
No sé si aquesta entrevista l'ha llegida Mario Draghi, que aquests dies passejava per Davos. Draghi, que fins ara era considerat un mag, ha tornat a fer promeses que les borses europees han saludat amb pujades, després d'haver patit un greu revés en el si del BCE, on el sector contrari a la seva política monetària expansiva li ha rebutjat recentment l'augment de compres de títols i deutes sobirans de 60.000 a 80.000 euros al mes, com pretenia, i, per tant, la seva credibilitat ha quedat en entredit.

A la vista d'això, i sabent que no podrà ampliar la política de compra de títols, principalment, deute públic, l'anomenada QE, o expansió quantitativa, ha dit que el BCE "té molts instruments" per aconseguir els seus fins.

Per frenar els seus ímpetus, el president del Bundesbank, Jens Weidmann, va recordar que no és bo que s'esborri la frontera que separa la política monetària de la política fiscal. El desenllaç d'aquesta polèmica es veurà aquesta setmana.

I és que hi ha últimament molt soroll i enrenou en els bancs centrals i entre els seus clients, que són al capdavall els ciutadans, com s'ha pogut veure aquests dies amb el Banc Popular de la Xina, que, jugant amb la depreciació del iuan al mateix temps que abandonava l'expansió creditícia, ha posat els mercats molt nerviosos.

Xina està emprenyada des del 2008 amb els Estats Units, després que la Reserva Federal depreciés el dòlar per estimular l'economia americana
Es pensava que després que l'FMI acceptés el iuan al club d'elit de les divises mundials, Pequín adoptaria un paper més institucional i estabilitzador en l'inexistent sistema monetari internacional. Però no ha estat així perquè una moneda de reserva, una moneda forta no consisteix en el món actual en el fet que el seu preu sigui alt, sinó que faci més forta la seva economia. I la Xina està emprenyada des del 2008 amb els Estats Units, després que la Reserva Federal depreciés el dòlar per estimular l'economia americana, fent així un forat negre en el seu bilionària cartera de divises, composta fonamentalment de dòlars adquirits a través de la compra durant llargs anys de deute públic USA.

Com diu Michel Burry, el de La gran aposta, "s'ha après molt des del 2008, però l'acció ha estat lenta". I encara, conclou: "Si un prestador m'ofereix diners gratis, jo no tinc perquè prendre'ls. La responsabilitat i el sentit comú acaben sent bàsics. Els causants de la crisi van ser diversos i el problema no comença amb el banc, sinó les decisions dels individus que demanen préstec per finançar-se una vida millor". I afegeix "quan va esclatar la crisi pocs van acceptar que també ells eren responsables. I la raó és simple: Totes aquestes persones van buscar i van trobar que la culpa era d'uns altres."

El gust pels diners barats no és privatiu dels Estats Units. És universal. Aquí també es veu, fins al punt que aquells que tendeixen a culpar els altres estan a punt de formar govern.