El president Puigdemont va acabar de liquidar ahir el pujolisme amb els darrers cops de volant que va fer per intentar un pacte d'última hora amb l’Estat. Tota una cultura política va morir ahir gràcies a la desafortunada actuació que el president de la Generalitat va tenir amb el seu intent de trair el mandat de l’1 d’octubre a canvi de concessions que li permetessin salvar el seu partit d’una debacle sense pal·liatius.

Trencat per les pressions que li demanaven convocar eleccions autonòmiques amb l’excusa de l’article 155, Puigdemont va posar en evidència fins a quin punt l’autogovern és un instrument de l’Estat espanyol. Incapaç de superar una cultura política que traficava amb els sentiments dels catalans a base de demonitzar Espanya per poder fer-li xantatge, Puigdemont es va trobar atrapat entre els clams del carrer i la intransigència del PP.

Com va passar amb el referèndum, la vella guàrdia de CiU que encara domina PDeCAT va calcular malament. Ni ERC, ni la CUP, ni Demòcrates van acceptar els arguments del president, que es va veure psicològicament abatut pels mateixos fantasmes de la història, plens de sang i violència, que el pujolisme sempre ha utilitzat per justificar els seus jocs de mans i presentar-se com un pare protector dels catalans. 

Si els diputats de PDeCAT voten demà les lleis de Transició Nacional, l’aplicació del 155 esdevindrà una oportunitat fantàstica per demostrar que l’Estat espanyol ha fet fallida a Catalunya. Mentre escric això les notícies ja comencen a anunciar que el PP i el PSOE estan mirant de pactar una suavització de l’article 155 per mirar de donar aire als sectors anomenats equidistants i no posar-se en un vesper incontrolable.

A diferència de Pujol, la Moncloa s’ha adonat que els equilibris de poder que gestionaven el problema català són insostenibles i mira d’apropiar-se de la Generalitat per frenar l’independentisme i guanyar temps. Això explica que els partits que més havien combatut l’Estatut siguin els que ara més el reivindiquen i, fins i tot, que alguns demanin l’aplicació de l’article 155 amb l’argument cinico-dramàtic que és l’únic camí per restablir l’autonomia. 

Si Puigdemont és intel·ligent demà tirarà endavant la declaració d’independència, protegirà les conselleries, no acceptarà els cessaments i aplicarà tan aviat com pugui la llei de pobresa energètica que la justícia espanyola va tombar. Si no, si mira de tornar a empatar amb Espanya un altre cop, quedarà engolit per la lluita d’oligarquies corruptes de Madrid i de Barcelona que utilitzen el conflicte català pels seus interessos. 

Com s’ha vingut demostrant des del 2009, el país està molt més preparat per separar-se d’Espanya que no pas els seus polítics. Tot i així, només calen líders que, en comptes de menysprear la democràcia, respectin de manera noble i neta la voluntat del poble que representen. Ara mateix, res no protegeix millor el govern de Puigdemont, i els partits que el sostenen, que els catalans que van participar en el referèndum. 

L’energia que poden alliberar més de dos milions de ciutadans mobilitzats per defensar el seu vot té quasi la força d’un Estat. Si Puigdemont entén això, d’aquí a uns anys ningú no recordarà que els líders de l’independentisme han estat set anys improvisant. Tot el que es recordarà és que l’autonomisme que tan bé va gestionar Pujol estava pensat per destruir les condicions polítiques que podien permetre als catalans de lluitar per la seva llibertat, mentre es pretenia justament tot el contrari.

Puigdemont camina per la corda fluixa i una cosa que tots els equilibristes saben és que, una vegada comences a desafiar el buit, mirar cap a terra és molt mala idea.

Bernat Dedéu
Opinió Matí d’eleccions Bernat Dedéu