Hi ha moments que retraten tot un caràcter, una manera de fer i de pensar. L’escena d’ahir al Parlament, amb la consellera Romero esmentant els famosos “18 mesos per fer la independència”, amb aquella ironia amb què sovint es vesteix l’empatx del poder, va incomodar Junts (que a través de Toni Castellà li va recordar que el referèndum, contra tot pronòstic, es va celebrar) i ERC (Josep Maria Jové la va deixar clavada a l’escó per dir-li que no frivolitzés amb l’1-O). Però, sobretot, va evidenciar un estil (un capteniment, en llenguatge parlamentari) que fa anys que plana pel damunt de la política catalana: la condescendència sistemàtica envers l’independentisme. Un posat que no és accidental ni anecdòtic, sinó estructural. D’estructura mental, vull dir. De perdonavidisme congènit.
En el “govern de tothom” de Salvador Illa, com a Rebel·lió a la granja de George Orwell, uns són més “tothom” que els altres. D’entrada, ve a dir que els governs d’abans eren “parcials”, o “sectaris”, de manera inevitable. “Tothom” és allò que els socialistes diuen que és “tothom”, així com la “Catalunya real” sempre ha estat aquella on els socialistes designen la realitat. El missatge implícit és inequívoc: “Vosaltres, els que vau fer el 2017, només feu que dividir i somniar; el país real el representem nosaltres”. El socialisme català ha convertit aquesta frase d’aparença inclusiva en una mena de paraigua pedagògic des del qual sermonejar la meitat del país.
M’atreveixo a informar del següent: l’independentisme suposa aproximadament la meitat del país (la meitat d’aquell famós “tothom”). Hi afegeixo que, a més, els qui creuen en el dret a l’autodeterminació són un nombre encara molt més alt. Hi afegiré encara que, teòricament, els socialistes depenen dels independentistes, a Barcelona i a Catalunya i a Madrid (en aquest últim espai, fins i tot la corda s’ha acabat trencant). Vull dir que tots aquests catalans, aquest sector de la societat que és molt i molt nombrós, mereixen un respecte. Primer, perquè existeixen. Pensen. Voten. Segon, pel que van aconseguir en un 1-O colossal i emancipador. I finalment, pel preu que molts han hagut de pagar en forma de repressió massiva i injusta.
Pedro Sánchez ho formula d’una altra manera: “Hem pacificat Catalunya”. La pacificació (paraula d’un paternalisme tropical, quasi colonial) pressuposa que hi havia bàrbars, insurgents, éssers agitats que havien de ser asserenats. El relat és clar: Catalunya tenia un problema, el socialisme l’ha resolt sense haver d’abordar el conflicte real. Oblidem, aplanem, canviem de tema, traiem la qüestió de l’agenda. Reduïm-ho tot a una mena de terrabastall emocional infantil, que només cal tranquil·litzar amb ibuprofèn i amb “convivència”. La sorpresa que els espera.
Ja ho saben, doncs: el socialisme governant és l’adult responsable i racional, i l’independentisme és el menor d’edat irresponsable i emocional
A Barcelona, Jaume Collboni s’ha permès qualificar la independència de “quimera”, amb la tranquil·litat de qui dona una classe magistral a alumnes espavilats però equivocats. No li semblen quimeres, en canvi, els drets LGTBI ni la qüestió Palestina. Només la independència o l’autodeterminació són somnis inútils, desigs d’adolescent. És aquell “impossible” que, de manera lamentable, també subscriu Andreu Mas-Colell amb un to de “jo ja ho deia” que em deixa totalment estupefacte. I és que no només els socialistes pateixen la ceguesa de la condescendència, certament. Veurem, temo que no gaire tard, qui és més il·lús: l’enterrat o l’enterrador.
Ja ho saben, doncs: el socialisme governant és l’adult responsable i racional, l’independentisme és el menor d’edat irresponsable i emocional. Als mitjans públics catalans ja es parla del procés (quan se’n parla) amb el mateix to amb què es parla d’un accident domèstic, i tot seguint la línia marcada per Salvador Illa ja quan era cap de l’oposició (quan literalment, deia que “TV3 no compleix els objectius de cohesionar Catalunya”). El resultat no són uns mitjans més cohesionadors, sinó uns mitjans que van perdent tremp i ànima. I és que no es pot cohesionar res prescindint, com deia, del pensament de la meitat que s’intenta cohesionar. No funcionarà. De fet, ja no funciona.
El tracte als exiliats i als empresonats és un altre capítol de cinisme polític. Una part del socialisme parla d’ells amb una compassió gairebé ornamental, com qui parla d’un familiar llunyà que s’ha complicat la vida per culpa de les seves idees o les seves tendències al vici. Però els fets són tossuts: encara avui ser independentista pot portar-te a judici, a la ruïna o a la presó. No és una metàfora, és un règim jurídic. I és també una classificació civil de la qual els socialistes feien esment no fa tants anys: catalans de primera i catalans de segona. Ara ja ha quedat clar que els de segona han estat sempre els que han de vigilar què signen, què proclamen i què diuen.
M'ho va advertir un jove socialista fa dos anys en un esdeveniment on vam coincidir, poc abans del pacte Collboni-PP: “Ens ho heu fet passar tan malament que ara no tindrem cap mena d’escrúpol”. Evidentment, ho va dir en nom del diàleg, la concòrdia i la convivència entre tots els pobles d’Espanya.