A Pablo Iglesias se l'ha sentit parlar poc –o gairebé res– de la "casta" en aquesta campanya que ha suposat la resurrecció del líder de Podemos i de la marca que encapçala. El candidat dels morats a la presidència del Govern espanyol ha protagonitzat un espectacular reset en diversos fronts, des del discurs a les maneres, passant per la qüestió catalana. I, així com tots els camins porten a Roma, el podemita ha acabat per arribar al mateix lloc que tots els seus adversaris: el centre. El centre (espai sociopolític, estat d'ànim o pulsió autocastradora, mal necessari) que avui tornarà a determinar el repartiment de poder a Espanya quan s'obrin les urnes.

Pot ser que el líder de Podemos hagi assumit ja que més enllà de la "casta", de convertir-se en "casta", encara que sigui "casta" de nou encuny, amb cua, amb pírcing o amb arracada, no hi ha res. Dit d'una altra manera, que per estar en condicions d'assaltar el cel no hi ha senderes: cal anar-hi per les autopistes del sistema, cal ser sistema: organitzi un partit, presenti's a unes eleccions, guanyi-les, entengui's amb els bancs, i oblidi el seu programa, que per a això serveixen. I si és possible, governi, però poquet.

Dur per a Pablo, molt dur. Però si Iglesias està en condicions de superar avui els 50 diputats al Congrés amb el concurs de les seves marques afins –entre elles, la colauista En Comú Podem–, i fins i tot culminar l'espectacular remuntada detectada per tots els sondejos apòcrifs i prohibits en la segona setmana de campanya, és perquè ja és "centre", o sigui, casta, sistema. Pablo pot donar la sorpresa. Els sondejos que manegen els partits, el PSOE i el PP, i els del famós web andorrà (que recorda als temps de La Pirenaica, llegendària emissora clandestina del PCE que emetia des de Moscou) alerten que Podemos pot ser segona força; de produir-se, un autèntic terratrèmol.

Si Iglesias està en condicions de superar avui els 50 diputats en el Congrés amb el concurs de les seves marques afins –entre elles, la colauista En Comú Podem– és perquè ja és "centre", o sigui, casta, sistema

Pablo ja és casta. La nova casta. Ho va començar a assumir el dia que va prescindir de Juan Carlos Monedero –alma mater del Podemos chavista– i es va provar a si mateix en la nova situació, quan va regalar a Felip VI un pack de Joc de Trons, la seva sèrie de referència, en una imatge que ara, només ara, comença a cobrar el seu sentit, per no dir que ja no sembla tan ridícula. Es va posar corbata, Pablo, en la celebració del dia de la Constitució: per respecte "al poble" va dir. Esclar: el poble. Les filosofies crítiques, des de Nietzsche, van matar Déu, després l'home, i després el subjecte tot. Les noves filosofies i les sociologies crítiques, els postneomarxistes, els Laclau, els Negri, els Zizek, els Harvey, el van reconstituir. Normal: sense subjecte, no hi ha drets. Ni individuals ni col·lectius (de masses). I sense subjecte tampoc no hi ha enemic: l'Imperi, la casta.

 

Reflexionats els molts errors comesos a la campanya catalana, va entendre que rellevar el PSOE (per a potser un dia derrotar al PP) requereix il·lusionar als catalans, o, almenys, no condemnar-los abans de temps (tranquil Pablo, ens condemnem sols). Pablo ha pronunciat un nou "apoyaré" en versió referèndum a l'escocesa, però potser aquesta serà l'única oportunitat que li quedarà a Espanya perquè els catalans no se'n vagin. El suficient, en tot cas, perquè Ada Colau aspiri que el seu candidat, Xavier Domènech, guanyi avui les eleccions a Catalunya. Bastant més que la no-oferta de Rajoy de millora del finançament autonòmic, o sigui, de "complir" la llei que obliga a revisar el sistema cada cinc anys. I, sens dubte, el mateix que prometia el PSC el 2012 i bastant més que l'eterna gasosa federal que Pedro Sánchez es va deixar al camerino abans de batre's en el penós duel televisat amb Rajoy.

Pablo ha pronunciat un nou "apoyaré" en versió referèndum a l'escocesa, però potser serà aquesta l'única oportunitat que li quedarà a Espanya perquè els catalans no se'n vagin

Compte: les urnes es tanquen a les vuit del vespre i el subjecte "Espanya" encara té temps de pensar-s'ho. Són temps de psicopolítica, de la política de les emocions entesa sota el prisma del "m'agrada" a Facebook i el cor que ha substituït l'estrella groga dels favorits a Twitter. I Pablo ha protagonitzat ja la seva particular "revolució dels somriures". Sí, això també ho va aprendre a Catalunya, quan es va batre –i es va escalabrar– davant Junts pel Sí. Els independentistes del somriure van guanyar –malament– però van guanyar. I ells –els Mas, els Junqueras, els Romeva– també van tenir i tenen Merkel i Obama en contra, a més de Rajoy i de Rivera, esclar.

 

En una campanya no només anodina, sinó desgraciada –amb aquest cop de puny a Rajoy com a metàfora final que alguna cosa no va bé a Pontevedra, no a Vallecas ni a Barcelona–, Iglesias, l'emergent fins fa poc cada vegada més submergit, ha renascut de sobte com el més fresc. El possible. La promesa. El potser. La nova esquerra en el viatge al centre del sistema. La nova casta que ve. Al PSOE se li ha passat l'arròs. I Albert Rivera s'ha ofegat al rellotge d'arena. Sí: pot ser que el líder taronja, l'altre adalil del final del bipartidisme i de l'anomenada "nova política", salvi finalment Rajoy (o imposi Soraya). Precisament. Per això s'ha fet ja vell, vellíssim.