La llei orgànica de garantia Integral de la llibertat sexual, coneguda com la llei del “Només sí és sí” ha generat una gran polèmica. De fet, a aquesta llei la discussió l’ha perseguit des de l’inici, atesa la importància i la contestació social que té el tema que aborda; però la culminació ha estat la seva entrada en vigor. La darrera setmana hem  assistit a un creuament d’acusacions gens edificant entre estaments —i més concretament entre la ministra d’igualtat i els jutges i jutgesses—, sobre qui ha fet o fa malament les coses.  El pitjor de tot és el nou patiment de les dones víctimes de violència sexual que aquesta situació ha generat i, per descomptat, el missatge que pot estar arribant al conjunt  de la ciutadania: en comptes d’anar endavant anem enrere, talment com les penes als agressors que ara, amb la nova llei, s’han revisat a la baixa.  

Tot el que té a veure amb la violència masclista és molt controvertit en una societat masclista per definició en la qual avançar —i això vol dir fer-ho des del feminisme— cap a la igualtat i la no discriminació de les dones és anar pel pedregar. Certament qualsevol canvi és contestat i posat sota la lupa de totes les consideracions possibles —les pertinents, les que no toquen i les impertinents—, però per això i amb més raó encara, les coses s’han de fer ben fetes. I, afegiria, extremadament ben fetes.  

És cert que les coses es fan tan ben fetes com es pot —o si més no això pressuposo—, però en aquest cas ja hi havia més que indicis de pes que amb aquesta llei es podria produir el que finalment ha passat. Veus diverses van alertar sobre aquesta possibilitat i, a més, fins i tot l’informe preceptiu sobre l’avantprojecte de llei del Consell General del Poder judicial del febrer de 2021 feia aquesta advertència. Llavors la pregunta és perquè no es va canviar? Per què es va tirar endavant en els termes actuals? I aquí sí que cadascú ha d’assumir les seves pròpies responsabilitats. I no parlo només de la ministra! La llista ha d’incloure pel cap baix al govern espanyol i tots els partits polítics que hi van votar a favor; els que van votar en contra entenc que no avisessin! No serveix només acusar els altres i no reconèixer els propis errors; principalment perquè si no es reconeixen els errors, difícilment es poden esmenar.

No vull tirar llenya al foc; vull que es faci una reflexió sobre com es legisla, sobre com de ràpid s’estan fent les coses i especialment la falta de coneixement o coneixements que s’aplica. I parlo per aquesta llei i per d’altres que s’estan redactant. No és admissible, i especialment no toca al segle XXI, menys encara quan la intenció —no la poso en dubte— és avançar i transformar i no pas tirar enrere o només fer veure que avancem.

Sabem molt bé quina és la problemàtica de la justícia espanyola en termes de gènere, però no per això es pot fer servir aquesta excusa per a tot; alhora que sabedors i sabedores d’aquest fet més raó encara per a no deixar marge a possibles interpretacions esbiaixades. A banda d’assegurar —perquè la revisió és d’obligació que es produeixi— la impossibilitat de la reducció de les sancions. No per res, sinó perquè les agressions sexuals són creixents, cada vegada pitjors i l’objectiu de la llei és lluitar de manera efectiva contra aquesta realitat i les seves noves formes d’expressió social. O, si més no, això és el que es publicitava des del govern espanyol.