La passada Diada, els presidents d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana, Xavier Antich i Josep Vila Boix, van coincidir a reclamar "unitat" al moviment independentista. A cercar-la i promoure-la de manera activa. A ningú no se li escapa que aquests missatges, als quals es va voler donar un cert to solemne, tenen dos destinataris destacadíssims: Junts per Catalunya i ERC. O, si es vol personalitzar, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. No és un secret que, tot i tractar-se d’una rivalitat històrica, els dos espais van entrar, ja anys abans de l’1-O, en una espiral d’atacs entre organitzacions que, inevitablement, va esdevenir sincera animadversió personal, i no sols entre Puigdemont i Junqueras. De fet, sense aquesta pèssima relació, alguns episodis lamentables durant el procés i després —penso, per exemple, en la desbandada i les corredisses l’endemà de la proclamació fallida de la independència—, no s’haurien produït. Si a tot allò hi afegim el paper galdós que la CUP va jugar en el procés, entendrem una mica millor algunes de les equivocacions i els ridículs que es van produir. Sigui com sigui, la fúria entre Junts i ERC, ERC i Junts, s’ha mantingut fins avui. Només cal veure els espectacles del tot depriments que brinden quotidianament al Congrés Míriam Nogueras i Gabriel Rufián.
La qüestió és, com comentàvem més amunt, que les dues grans entitats independentistes van demanar unitat als dos grans partits independentistes. Amb Aliança no s’hi compta —a desgrat que amenaça de situar-se al Parlament per sobre de Junts i ERC—, però sí amb la CUP. Què van respondre els partits interpel·lats aquest Onze de Setembre, Junts i ERC? Doncs que sí, que molt bé, que el que faci falta. Les respostes que uns i altres van facilitar —a través de Josep Rius i Isaac Albert, i no pas de Puigdemont i Junqueras— em van fer venir al cap aquella gastada però molt útil frase dels marits mandrosos a les seves dones: "Sí, carinyo", que vol dir, en realitat, que no pensen fer el que se’ls diu o que ho faran tan tard com puguin i si no hi ha cap altre remei. (És obvi que ni juntaires ni republicans no poden dir obertament que continuaran traient-se els ulls i estirant-se dels cabells).
El que han de fer Junts i ERC és reiniciar-se, renovar-se i oferir dos projectes realistes però ambiciosos als catalans
Però anem al fons de l’assumpte. Cal? Vull dir: cal aquesta reclamada unitat Junts-ERC? Francament, considero que no. No en aquest moment històric. Sí que era imprescindible durant el procés i, per desgràcia, aleshores no es va produir, tot al contrari. En canvi, el que resulta estrictament necessari és que deixin enrere la patològica obsessió de fer-se mal al preu que sigui. Però això no vol dir unitat. Significa conviure amb un cert respecte. Encara més: trobo que la unitat seria ara per ara més aviat un ròssec, un element que jugaria en contra. El que han de fer Junts i ERC —en el fons, ells ho saben prou bé, encara que no vulguin o no puguin fer-ho— és reiniciar-se, renovar-se i oferir dos projectes realistes però ambiciosos als catalans. Uns projectes que, avui, han de posar en el centre la capacitat de resoldre problemes —Catalunya n’acumula un grapat de molt grossos i el govern del PSC no se’n surt. Uns projectes que també convidin vigorosament a la (re)construcció nacional. ERC i Junts, doncs, no han de buscar, repeteixo, en aquest moment històric, la unitat, sinó que han de ser capaços de competir tan durament com calgui, però amb respecte. Sabent, tenint clar, que el propòsit últim d’ambdós és l’emancipació de Catalunya. D’aquesta competició —que no exclou, naturalment, la cooperació— un dels resultats, dels fruits, ha de ser el creixement de la base sobiranista i independentista del país. És competint que Junts i ERC recuperaran la seva credibilitat i el seu atractiu a ulls dels catalans. És competint que, com es deia abans, s’ampliarà la base. No cal la "unitat". El que convé és, d’un maleït cop i per sempre, deixar enrere aquesta insidiosa etapa, aquests anys que encara vivim, d’aversió, rancor i malvoler. I començar a fer millor les coses.
La unitat entre Junts i ERC —i de tots— farà falta, això sí, si un dia, com va vaticinar Xavier Antich també aquesta Diada, Catalunya decideix tornar-ho a fer.