El 12 d'abril de 1963, festa cristiana del Divendres Sant, Martin Luther King es va fer detenir a Birmingham (Alabama, EE.UU) desobeint una ordre judicial que prohibia noves protestes contra la segregació racial -poso la cursiva perquè, malgrat els racistes, siguin del color que siguin, només existeix una única raça humana-.

L'empresonament del reverend i líder del moviment dels drets civils, que va romandre una setmana a la presó, s'incardinava en l'anomenat projecte C, una sèrie d'accions de resistència civil no-violenta, entre les quals la de forçar detencions massives d'activistes negres per omplir les presons com a mesura de denúncia davant de l'opinió pública nord-americana i internacional. Els rutilants Estats Units dels primers anys seixanta s'assemblaven a l'odiosa Sud-àfrica de l'apartheid.

Què va succeir després? Ho relaten com segueix Mark Engler i Paul Engler al seu llibre Manual de desobediència civil (Edicions Saldonar, 2019): "Quan les autoritats de la ciutat van detenir King, el van posar en règim d'aïllament i li van impedir rebre notícies de l'exterior. Això va crear entre el públic en general el temor que un prominent ciutadà negre pogués haver 'desaparegut' en una presó del Sud Profund". I, quina va ser la reacció política davant d'aquest temor? "Per evitar qualsevol contratemps d'aquest tipus, tant el fiscal general Robert Kennedy com el seu germà, el president John F. Kennedy, van fer saber que estaven preocupats i pendents de la situació. Tots dos van trucar a Coretta Scott King [l'esposa] per garantir-li que l'FBI havia confirmat que Martin estava sa i estalvi. Wyatt Walker [cap de campanya de King] es va assegurar que la notícia d'aquestes trucades formés part de la cobertura que la premsa internacional realitzava de la campanya".

Hi ha qui posa el crit al cel quan l'independentisme català compara la seva causa amb les lluites pels drets civils als Estats Units de mitjans del segle XX. Sens dubte que la revolta independentista de l'ara denominada "Catalunya insurrecta" del 2019 dista bastant de la revolta contra el racisme institucionalitzat a l'Alabama de 1963. Els processats de l'1-O, que, segons les últimes informacions, poden rebre la sentència del Suprem entre avui i dilluns de la setmana que ve, es van posar a disposició de la justícia espanyola -com els Jordis-, o belga -en el cas de Puigdemont i la resta d'exiliats-, pensant, que, a tot estirar, se'ls privaria de llibertat algunes setmanes. I l'independentisme s'ha manifestat pacíficament a Lledoners, a Puig de les Basses o a Mas d'Enric, però no fins al punt de provocar una mena de "¡todos a la cárcel, coño!", com, de fet, demanen Carrizosa i companyia cada cop que obren la boca.

Succeeix, emperò, que tampoc els governants del Regne d'Espanya no s'assemblen en res als dels EE.UU dels primers anys seixanta. S'imaginen que el rei Felip VI o els presidents Rajoy o Sánchez haguessin telefonat a l'esposa de Junqueras per tranquil·litzar-la després de l'ingrés a la presó del vicepresident, i garantir-li la seva seguretat, com van trucar els Kennedy a la companya de Luther King? Aquí, la cosa va anar de manera bastant diferent. ¿Recordeu aquells guàrdies civils, que, a les portes de l'Audiència Nacional, feien mofa de Junqueras davant de l'imminent trasllat a la presó d'Estremera:  “Ya verás cómo van a poner al osito”?

Junqueras no és Luther King però Espanya es va assemblant bastant a aquella infame Alabama on es trepitjaven els drets més bàsics. I, el que és encara pitjor, sense cap Kennedy que provi de posar-hi remei. La campanya electoral del 10-N, armada per dissenyar una gran coalició PSOE-PP contra el "secessionisme" català, o, en el seu defecte, una mena d'acord patriòtic PSOE-Cs, al qual ja es presta un Rivera cada dia que passa més tocat, indiquen més aviat al contrari. La meitat dels ciutadans de Catalunya han estat posats sota sospita, a la pràctica, per votar independentista. Com els negres d'Alabama per ser negres. O no és això el que es dedueix cada vegada que s'assenyala com a terroristes, sense més ni més, al Parlament o a les tertúlies televisives, incloses les de TVE, els legítims representants polítics d'aquests ciutadans, i, de fet -cas del president Torra- de tots els ciutadans de Catalunya?

La meitat dels ciutadans de Catalunya han estat posats sota sospita, a la pràctica, per votar independentista. Com els negres d'Alabama per ser negres

Els aparells de l'Estat i les seves terminals mediàtiques estan sembrant, de nou, la campanya de la por davant de les protestes que desencadenarà la sentència de l'1-O, les anunciades i les que es desconeixen. L'independentisme serà sotmès a un intens test d'estrès davant de la imminent sentència del Suprem: se'l vol arrossegar al caire de l'abisme. Es tracta d'una espècie de segona volta de la sentència de l'1-O, per tallar d'arrel amb qualsevol indici de dubte sobre el caràcter "just" de les condemnes, i alguna cosa més. L'estratègia és evident: legitimar en un esclat insurreccional, veritablement violent, la supressió de fet i de dret de l'autonomia existent, raquítica. I, potser la il·legalització dels partits i grans organitzacions independentistes. Com va succeir a Euskadi amb la il·legalització de HB, vetar les urnes a l'independentisme és la via directa per expulsar-lo de la presidència de la Generalitat. El que Rajoy no va aconseguir el 21-D malgrat la victòria de Arrimadas. Podria ara ser Miquel Iceta el pròxim Patxi López, convertit en president com el líder del PSE es va convertir en lehendakari, amb suport del PP -o, en el cas del líder del PSC, també de Cs-?

Com va succeir a Euskadi amb la il·legalització de HB, vetar les urnes a l'independentisme és la via directa per expulsar-lo de la presidència de la Generalitat

L'Estat, que també va treure algunes lliçons de l'1-O, intentarà que la força de les protestes torni contra els líders independentistes com un bumerang. El relat que intenta presentar l'independentisme català com la nova ETA busca també que alguns se'l creguin i actuïn en conseqüència. Però l'Estat també es pot enfrontar a un nou fracàs si no és capaç de desactivar el Tsunami Democràtic, les accions de protesta secretes de les quals es parla, com no va trobar ni una sola urna del referèndum, o les forces de seguretat perden el control al carrer o a les carreteres, com va succeir en la repressió dels votants de l'1-O.

Però, quin és l'objectiu real dels independentistes en aquesta hora incerta? És prou probable que, en darrer terme, sigui el mateix amb el qual es va idear la consulta del 9-N que va dur a terme Mas o el referèndum de l'1-O, materialitzat per Puigdemont i Junqueras. Martin Luther King va resumir així la filosofia de la reeixida campanya pels drets civils que va liderar a Birmingham, Alabama, el 1963: "L'objectiu de l'acció directa [...] és crear una situació de crisi generalitzada que obri en forma inevitable la porta a les negociacions". Us sona? Diàleg, diàleg! Cert: Junqueras no és el reverend Luther King. Però Pedro Sánchez s'assembla a JFK com un ou a una castanya.