L’única política realista que es pot fer avui a Catalunya és la que fa Oriol Junqueras de treballar per mirar de caure tou sobre la misèria dels seus enemics. Només cal veure com han acabat els dirigents de CiU que li volien endossar les mentides del procés. Ara sembla que toca el torn als nois de Vox i del PP, que han acabat imitant els polítics processistes amb concentracions que semblen el negatiu ultranacionalista de les manifestacions que els catalans feien a favor d’un referèndum en les èpoques pacífiques de la globalització. 

Vull creure que Junqueras es va deixar humiliar per la justícia espanyola convençut que la veritat no necessita màrtirs i que tu pots degradar, per la força, unes institucions però no pots degradar l’esperit i la història d’un país. Consideracions jurídiques a banda, la retirada davant de Pere Aragonès sembla que parteixi de la mateixa filosofia. Qualsevol persona intel·ligent sap que l’autonomia ha perdut l’ànima que la feia funcionar. Avui a Catalunya només es pot fer política de manera indirecta. Per exemple, és gràcies a l’independentisme extraparlamentari que el PSC i JxC s'han posat a parlar, sobtadament, de contenir la immigració. 

Des de sempre, tot el que passa a Espanya té a veure amb la necessitat de viure de l’esforç i la imaginació dels catalans. La Transició es va fer amb l’energia de l’antifranquisme català. L’Espanya de les autonomies va ser un acord de mínims perquè l’exèrcit espanyol no pogués esgrimir l’excusa del separatisme català per oposar-se a les reformes que necessitava per integrar-se al sistema de defensa europeu. En el referèndum de 1986, CiU va evitar defensar l’OTAN perquè la majoria d’espanyols hi poguessin votar a favor i perquè els catalans mantinguessin la cultura antimilitarista que frenava l’agressivitat colonitzadora de la immigració.

Com més gruix tingui l’abstenció, més intens serà el neguit dels partits per guanyar-se el vot dels catalans

L’altre dia escoltava una conferència de José Luis Villacañas sobre els orígens de l’imperi hispànic, i vaig pensar en la resistència passiva de Junqueras. La conferència explicava molt bé que els problemes de legitimitat de l’estat espanyol es remunten a la manera com es van unificar els regnes hispànics. Villacañas assegurava que els pobles de la corona d’Aragó estaven orgullosos de les seves institucions, i que alguns sectors de la corona castellana volien copiar el seu model. L’historiador de l’esquerra espanyola feia esforços per no esmentar la llengua catalana, ni Catalunya, però no podia evitar de parlar de la influència que els escrits polítics de Francesc Eiximenis tenien a València. 

Per fer la gestió autonòmica, n’hi ha prou de donar peixet al PSC, i deixar que Aragonès i Puigdemont es reparteixin les engrunes. Com més gruix tingui l’abstenció, més intens serà el neguit dels partits per guanyar-se el vot dels catalans. Encara que els independentistes no votin, sempre seran votants potencials i l’espanyolisme difícilment podrà treure profit del seu abstencionisme. És el mateix que passa a TV3, que s’ha convertit en una màquina de despertar consciències, just ara que intenta fer tot el contrari. No té cap sentit esforçar-se a dominar la televisió autonòmica; és més efectiu crear productes que facin la competència a les toies que hi apareixen i que la gent triï per contrast.  

Mentre els espanyols no puguin tornar a matar catalans, les contradiccions nacionals de l’Estat s’aniran fent cada cop més evidents. Ningú no pot escapar-se de la seva pròpia història, i es tracta de deixar que l’espanyola atrapi els espanyols sense prendre gaire mal. Per la xarxa, corre un mapa de les circumscripcions electorals europees projectades pels alemanys i pels francesos durant les negociacions del Tractat de Niça del 2001. En el mapa, que va disparar les alarmes del PP d’Aznar, Barcelona queda enquadrada amb Marsella, Mallorca i València, en el mateix espai de relacions que imaginaven el general Prim i Prat de la Riba. 

La història és tossuda, i sempre acaba prenent el camí que els fanàtics que intenten violentar-la no preveien, ni volien. A mesura que Europa necessiti militaritzar-se per defensar-se de les amenaces externes, haurà de democratitzar-se o resignar-se a perdre bous i esquelles. De vegades la política més agressiva és agafar un espai que puguis defensar a llarg termini sense retrocedir ni un mil·límetre, ni caure en gesticulacions. Per més que La Vanguardia faci reportatges per relativitzar el colonialisme i el saqueig d’Amèrica, cada cop es farà més evident que la nació catalana té tant dret a existir com l’alemanya, la lituana o la polonesa.

Les esquerres espanyoles s’han posat, com sempre, sota les faldilles del poble català, però de moment l’obscurantisme no té marge per muntar una guerra, ni per organitzar grans persecucions. Per això convoca misses negres al centre de Madrid.