Ahir no va ser fàcil dir la frase més intel·ligent de totes, se’n van sentir tantes, abans, durant i després del judici als dotze del patíbul. Amb tanta verbositat, el cert és que va ser una competició pugnaç i carnissera, però al final va guanyar qui havia de guanyar, el millor de tots, el més espavilat, el mestre de les paraules, sa murciana senyoria Teodoro García Egea, secretari general del PP. El patrici mediterrani va descloure els llavis per afirmar amb la rotunditat d’una salva de canó que “és el moment que parli la justícia i que calli la política”. I predicant amb l’exemple ho va dir, ho va explicar, ho va amollar, oi?, ho va parlar, com si diguéssim. Va ser un moment tan important que no sé si ho sabré explicar. Ni sé si s’entén que si, en teoria, qui ha de callar, va i parla, potser, el que se’ns està dient, subreptíciament, intel·ligentíssimament, psiquiàtricament fins i tot, és que qui ha de parlar, doncs que calli. Ahir, efectivament, qui va callar va ser la justícia, fins aquí d’acord. I don Teodoro va aconseguir fer el que molts altres polítics porten anys i panys intentant de fer. Va saber dir simultàniament una cosa i la seva contrària. Que n’aprenguin, sobretot Miquel Iceta o Joan Coscubiela. Aquest senyor té estudis, és titulat en Enginyeria industrial i Telecomunicacions i té temible punteria. És campió del món de llançament de pinyol d’oliva mollar chafá, o sigui ‘aixafada’ en llengua panotxa, ben sucosa de regust català. Vet aquí un murcià universal.

Ahir diverses persones van projectar, van propel·lir, van escopir artillerament tota mena de pinyols procedents de les seves respectives olives mentals. Inés Arrimadas, la filla del policia, en la seva línia bèl·lica habitual, va queixar-se de la suspensió, ahir, de certes sessions del Parlament denominant-la “toc de queda totalitari” dels independentistes. Mentre que, també ahir, Narcís Serra, l’antic vicepresident del Govern d’Espanya, sense manifestar públicament cap mena d’interès pel que passava amb la democràcia espanyola al Tribunal Suprem, va saber dir que amb ell s’havia fet justícia. Tots tips. O sigui que, segons el tribunal regional de Barcelona, fou just que mentre Serra s’augmentava abusivament el sou, la caixa d’estalvis que presidia va haver de ser rescatada per l’Estat espanyol amb 12.052 milions de diners públics, amb l’acompanyament d’un ERE que va deixar sense feina a 1.200 persones. Al capdavall només eren treballadors. El sou del polític socialista era, segons les fonts oficials, de més de 260.000 euros anuals, només una miqueta més del que va guanyar Lluís Pascual l’any 2016 com a director del Teatre Lliure. Ho dic perquè és quan compares les xifres que t’adones en què consisteix l’esquerra caviar catalana i perquè l’espanyolisme és tan fort a Barcelona. I tan cosmopolita, així és ben fàcil. A Madrid per operacions bancàries comparables, com que no hi ha separatisme que valgui, un altre vicepresident, Rodrigo Rato, és a la presó. Dorm a pocs metres dels presos polítics independentistes que van començar a jutjar ahir.

Ahir també vam saber que sembla que va ser el comissari Villarejo qui va fer cremar com una teia l’edifici Windsor per destruir documents que haurien acabat amb la carrera de Francisco González al capdavant del BBVA —que avui amb més raó cal pronunciar “bé, bé, va”—. Ahir parlaven del foc del Windsor mentre alguns feien una cigarreta a la desangelada i madrilenya plaça de la Villa de París. Parlaven del foc com si parlessin de milions, o com si parlessin de l’aigua, de les trampes en les que segons ex responsables de l’Agència catalana de l’aigua, estaria implicat Miquel Roca i Junyent, tal com afirma la Fiscalia Anticorrupció. Sembla que la licitació de la gestió de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona contemplava un cànon de mil milions d’euros durant un període de 50 anys.

Són dotze homes i dones bons i honrats que seran condemnats, sense pietat

Al costat de tot aquest panorama —i que vam saber només ahir— resultava una mica ridícul tot aquell teatret, tota la comèdia del Tribunal Suprem. Són dotze homes i dones bons i honrats que seran condemnats, sense pietat, a llargues condemnes de presó només per intentar dur a terme el compromís electoral amb la majoria independentista que els havia dut al poder del Govern de la Generalitat. Ahir tots aquells jutges disfressats de solemnitat tronada, amb togues negres d’un puritanisme dubtós, amb les punyetes d’un blanc sospitós, tot aquell palau rococó, aquella creu vergonyosa que han amagat perquè no la vegin a Estrasburg, tota aquella falsa porpra de Bizanci, eren especialment sinistres, grotescos. Com ho eren les actituds servils dels advocats i el seu llenguatge fòssil i llagoter, genuflex, absolutament heretat després de segles i més segles d’ajupir-se i de llepar culs. Feia molta pena veure tots aquells advocats preparadíssims i savis que no només representen els seus defensats sinó tot un poble tossudament independentista, allà, fent veuetes dolces, demanant la vènia, és a dir, el favor, la gràcia, del senyor Marchena, abans de parlar, exhibint-se, com determina la tradició imperial, com a éssers inferiors i insignificants. Tot el que els advocats diuen ho fan des del respecte majúscul, ciclopi, un respecte que en llengua castellana multipliquen en plural: “lo digo con todos los respetos, excelentísimos señores”. Va fer una mica de llàstima aquella suficiència d’aquells sis senyors acompanyats d’una senyora, els set individus que ahir van tenir el valor de presentar-se davant de tot el món com els jutges competents, com els que se senten moralment i legalment autoritzats per jutjar els presoners polítics independentistes. Entre aquests jutges hi ha persones acusades de tràfic d’influències, ultradretans, membres de l’Opus Dei, homòfobs, tots políticament situats a la dreta i, fins i tot, a l’extrema dreta d’Àtila. ¿Aquestes persones, tan homogènies entre si, les hem de prendre com a representatives de la justícia espanyola, i de l’Estat espanyol?