Tornant fresc i content de les vacances, n'he tingut prou d'obrir el Twitter tres minuts per adonar-me que comentar l'actualitat política esdevindrà, en aquest cicle electoral que ve, una autèntica odissea. Des dels temps de Franco que no era tan difícil escriure als diaris, o sortir a la tele, sense fer el ridícul. Si has conegut una mica Vicent Sanchis, per exemple, i el veus disfressat de Mikimoto estrafet dels anys 80, en l'anunci promocional de 8TV, te'n recordes de seguida que l'autonomia ha esdevingut una mena de circ del Fofito.

A mi em sap greu pels joves, perquè els joves poden vendre l'atractiu del cos, però no tenen la memòria, ni la posició social que cal per defensar-se. Contra el que diuen els diaris, el que està en joc els propers anys no és la independència, és el futur dels catalans que van créixer amb el procés. Després de liquidar els avis amb l'ajut de la covid, ara el règim de Vichy necessita assegurar-se l'obediència dels votants més innocents. Si Quim Torra va ser l'enterramorts de la tercera edat, ara tota la maquinària propagandística es llançarà contra les generacions que van viure l'1 d'octubre sense els traumes de la transició i del franquisme.

Naturalment, la independència queda lluny, en aquest moment, per més "imprevistos històrics" que somiï Joan Bordeus, i per més elogis que Antoni Puigverd faci "al pensament" del nou articulista-promesa d'El País —amb el permís de Jordi Amat i Joan B. Culla—. Si alguna cosa ha quedat clara els darrers anys és que el sistema de diaris i partits encara està molt verd. El problema no ha sigut mai militar, ni geopolític; és de caràcter cultural, per això Vichy preserva amb naftalina les mòmies del procés, inclosa la presidenta convergent de l'ANC.

Després de liquidar els avis amb l'ajut de la covid, ara el règim de Vichy necessita assegurar-se l'obediència dels votants més innocents

En el proper cicle electoral el que està en joc no és la independència, és la capacitat de l'elit mediàtica i política de Vichy de perpetuar-se a través dels joves. A Catalunya, avui, tothom necessita guanyar temps. Si el president Aragonès ha decidit no anar a la manifestació de l'11 de setembre no és per evitar una escridassada, sinó per donar un tema de debat que sembli genuí. És per evitar que el discurs de figures com Francesc Marc Álvaro, Eduard Voltas, Vicent Partal, o el mateix Sanchis no es vegi sobrepassat per l'empenta natural dels joves.

En el fons, ERC ha decidit abraçar la repressió espanyola amb la mateixa calma filosòfica que CiU va abraçar la immigració dels anys 60 i 70. ERC no intentarà liderar el país cap a la independència perquè sap que, si ho fes, toparia amb la malla convergent de sempre. Així anirà donant motius d'indignació a l'espai nacionalista mentre espera que el gen convergent del qual parla tant l'Enric Juliana, i que és el gen de la supervivència, muti en alguna cosa seriosa. Com que aquesta mutació només es pot produir entre els catalans més joves, el cicle electoral que ve marcarà moltes tendències.

El prínceps de la política i del periodisme de la Catalunya del futur sortiran dels menors de 30 anys, i Espanya ha deixat ben clar que no vol sorpreses. En el cicle electoral que ve fins i tot els articulistes i els polítics de la Generació X, que són uns grans llepabotes, tindran el seu moment de glòria. Com que la majoria estan trencats, miraran de sumar la joventut a les seves claudicacions, no ja per manar, perquè no manaran mai, sinó simplement per sentir-se justificats. Alguns fitxatges recents de VilaWeb, d'El País, de Catalunya Ràdio o de TV3 apunten clarament en aquesta direcció.

El que veurem els propers anys, doncs, és si Salvador Sostres tindrà marge per tornar a escriure o bé haurà de reconciliar-se amb Jaume Giró, després de menjar-se amb patates tot el contenidor del camió de les escombraries del Senyor Isidre. Si no hi ha marge pel talent del meu amic Sostres, tampoc no hi haurà marge pel talent de joves com l'Ot Bou o la Juliana Canet. I a la inversa. Fins i tot la intocable Rosalia trobarà que se li farà llarga la fama, si els partits perpetuen les seves mentides —només cal recordar Salvador Dalí—.