El PSC tornaria a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya (el triomf a la demarcació de Barcelona, pel seu pes demogràfic és crucial per aquest resultat) i fins i tot podria reforçar lleugerament la seva actual posició en un escenari d’un Parlament molt fragmentat. I es podria donar la paradoxa que per primera vegada a la història, i a causa d'un efecte de desmobilització selectiva de part de l’electorat nacionalista, el bloc de partits independentistes per la banda baixa dels intervals de les projeccions podria perdre la majoria absoluta al Parlament (en l’actual projecció aquest bloc oscil·la entre 64 a 70 diputats). El que abans es deia “catalanisme polític” (que antic sona avui) sempre des de l’any 1980 ha estat majoritari al Parlament català, l’única diferència amb el pas del temps, és que abans s’articulava de forma preferent (no única) entorn d'una gran formació política (CiU) i s’imposava sempre al PSC; amb la desaparició de CiU i el procés independentista aquest espai ara l’integren dues forces de magnituds similars (ERC i JxCAT —si bé ara Junts amb problemes de mobilització dels seus votants i dificultats per atreure’n de nous—) i s’ha consolidat l’espai que representa la CUP. La divisió d’aquest espai en tres partits, facilita que la primera força política sigui el PSC (com puntualment l’any 2017 va ser C’s).

I el que també es consolida en aquesta enquesta, és la fragmentació electoral de fins a 8 partits que tindrien representació al Parlament en cas de celebrar-se les eleccions avui. I si ara hi ha espai per a vuit partits, significa que costa trobar grans consensos que s’articulin entorn d’algun d’aquests, i malgrat les distorsions que genera la llei electoral, vuit formacions arriben a superar el llindar mínim necessari de vots per assegurar-se representació. Segurament aquesta dispersió està relacionada amb la manca de lideratges transversals. És molt interessant constatar alguns punts al respecte: tots els polítics que lideren els seus respectius partits obtenen notes mitjanes pel conjunt de la ciutadania inferiors a l’aprovat; però tots aproven entre els seus votants, si bé, amb severes valoracions negatives dels electors més allunyats de les seves posicions partidistes. I una altra dada que potser pot explicar moviments de fons en la política catalana, el president Puigdemont esdevé el líder millor valorat entre els votants de la seva formació (nota de 8,05), aprova també entre les bases d’ERC (5,60) i quasi entre les de la CUP (4,93); però, en canvi, per primera vegada es detecta com una part significativa de votants de JxCAT suspenen Oriol Junqueras (4,64) —el veuen més com un líder de partit que de país—, el qual aprova lògicament entre els seus electors (6,97), però també entre els d’En Comú Podem (5,20) —situació similar a la de Gabriel Rufián—. És a dir, les bases dels partits del govern comencen a estar menys cohesionades entre elles, mentre que ERC entra bé en l’espai d’ECP —segurament la política d’aliances d’ERC en la política espanyola hi deu tenir alguna cosa a veure—.

Estem davant una progressiva fractura subjacent de les bases d’ERC i Junts? La societat catalana es prepara per a un canvi en l’eix vector de les aliances governamentals, passant de prioritzar l’eix nacional a un eix de partits d’esquerra? El temps ho dirà, però sí que es detecten moviments sociològics de fons.

De fet, Oriol Junqueras obté millors dades de valoració entre les bases dels partits d’esquerres (5,20 entre els votants d’ECP, 4,91 entre els votants de la CUP i 4,86 entre les bases del PSC) que entre els votants dels seus aliats de Junts (4,64). Estem davant una progressiva fractura subjacent de les bases d’ERC i Junts? La societat catalana es prepara per a un canvi en l’eix vector de les aliances governamentals, passant de prioritzar l’eix nacional a un eix de partits d’esquerra? El temps ho dirà, però sí que es detecten moviments sociològics de fons.

Una altra dada rellevant del sondeig, és com VOX es reforça, consolida la seva quarta posició dins el Parlament, això sí, en detriment de C’s (que quasi desapareix) i si no puja més és per una incipient recuperació del PP. La suma dels tres partits espanyolistes de dreta aporta entre 20 i 23 diputats (quasi igual que els 20 actuals), i representen entorn del 17% sufragis, una dada rellevant i que expressa un estat d’opinió d’una part de la societat, però no és gens majoritari en el conjunt del país i que no serveix per construir majories de govern, però sí de bloqueig.

Finalment, cal destacar també, el mal moment de JxCAT, també de C’s (que ara seria la darrera formació al Parlament), i constatar el bon moment d’En Comú Podem, que juntament amb el PP, serien les formacions que més millorarien amb relació als resultats del febrer de 2021. Ara pujaria la participació fins al 59% (excepcionalment reduïda l’any 2021 amb només el 51,29%), però encara amb nivells baixos amb relació a altres eleccions històriques al Parlament, i de fet, aquesta abstenció selectiva i l’afebliment de lideratges transversals, està en la base de l’actual fragmentació partidista i el refugi d’un percentatge de vots en blanc (2,78%), que després no es produirà, però estem en un moment d’estancament en la política catalana i de falta de projectes engrescadors, i això els sondejos sí que ho detecten bé.

Jordi Sauret; Doctor en Sociologia; director-gerent de Feedback