El problema de Catalunya no és Espanya, el problema de Catalunya és la manca de llibertat. Catalunya podria ser una nació lliure dins d’Espanya i podria ser un país sense llibertat a fora. Si Catalunya no ha pogut ser una nació lliure dins d’Espanya és en part perquè en la disputa pel poder amb Castella hem estat vençuts, i aquest missatge que la història ens envia cal escoltar-lo. I en part perquè hi ha qui ha preferit adaptar-s’hi participant del control als vençuts perquè era la manera més fàcil de tenir poder, que és el que tothom vol d’una manera o altra, ja sigui contra els seus adversaris de consciència o contra tothom en general. 

No és fàcil aconseguir-ho del tot, això de sotmetre. Al fons de la marmita on les relacions socials fan xup xup sempre hi ha un socarrat, un atavisme que si es desprèn, si es rasca bé, pot tornar amarga tota la barreja i desfermar el caos. Maquiavel ho explica una mica més fi, perquè el seu Príncep no deixa de ser una sol·licitud de feina, una oferta de venda de la pròpia ànima als seus enemics. Diu: és molt difícil esborrar la memòria d’un poble que s’havia governat a ell mateix. En cada crisi històrica, el record de la llibertat serà la font de l’energia per imaginar solucions polítiques o idees de justícia adaptades al moment. Per això qui menysprea els mites en nom dels fets vol dir que no coneix els fets.

Espanya ha hagut de construir tot el seu entramat institucional, amb els mites i ancoratges simbòlics que tot Estat expressa, a partir de la necessitat de dominació dels seus vençuts

Espanya ha hagut de construir tot el seu entramat institucional, amb els mites i ancoratges simbòlics que tot Estat expressa, a partir de la necessitat de dominació dels seus vençuts Però les derrotes porten un missatge que val la pena escoltar: mai no són casualitat i normalment expliquen qui ets. Espanya ha hagut de construir tot el seu entramat institucional, amb els mites i ancoratges simbòlics que tot Estat expressa, a partir de la necessitat de dominació dels seus vençuts. Cosa que passa a tot arreu i ensenya per què els Estats són d’una manera o d’una altra. La França centralista sempre ha tingut el punt feble a la frontera amb Alemanya i al canal que la separa de la Gran Bretanya, baules que formen l’eix europeu de ciutats fortes i comercials, ciutats que a l’inici de la modernitat es van poder pagar la construcció de canons per defensar-se de les monarquies centralistes. Sense la pòlvora, no hi hauria estat modern centralitzat. Les guerres mundials i la Unió Europea no s’expliquen sense aquesta tensió. El parlamentarisme anglès tampoc no s’entén sense la potència de les ciutats angleses en el moment de consolidació de l’Estat modern britànic, i la seva participació en els òrgans de decisió. Que Descartes i Spinoza visquessin a l’Amsterdam calvinista, cosmopolita i comercial que publicava els llibres prohibits de Galileu, i que es deslliurava dels exèrcits de l’imperi espanyol, tampoc faria cap sentit sense fer-se càrrec d’aquesta violència de fons i qui se la va poder pagar i per quines raons es defensava. En l’altre extrem de l’espectre, les ciutats de l’est d’Europa van ser massa febles per resistir les pulsions autoritàries dels Estats eslaus i la democràcia no va arrelar. Per a ells, la pólvora va significar l’empobriment de la pagesia, el retorn a l’esclavitud, i la creació d’una memòria autoritària. Per aquest motiu, des de l’inici les lleis continentals prohibien la tinença privada d’armes, per restar poder negociador als pagesos, i per això als EUA és un dogma sagrat. Quan avui es parla de la revolta del món rural vers algunes forces dominants de les ciutats es parla de replegament, en lloc de veure que hi ha també la pèrdua d’un poder negociador que comença a pagès i acaba sempre reprimint la llibertat urbana. Tampoc es pot comprendre per què Itàlia i Alemanya són els darrers països a unificar-se si no s’entén que les ciutats-república del nord d’Itàlia i les ciutats comercials alemanyes del vell Sacre Imperi germànic van resistir millor la tendència centralista i estatista que a França o a Espanya, justament perquè eren riques, políticament fortes, culturalment robustes i militarment sòlides. Cosa que n’explica la seva política actual.

El moment fundacional d’Espanya és la derrota de Barcelona el 1714 perquè és el moment en què l’Estat modern demostra ser més fort que la ciutat més forta i comercial de la península

Pot agradar més o menys, tot plegat, però per aquest motiu el moment fundacional de l’Estat modern espanyol no és el casament dels reis catòlics. Al capdavall Ferran —juntament amb Cèsar Borja— és el model del Príncep de Maquiavel justament per la seva audàcia militar i intel·ligència per tenir present, i si calia dominar, el fons que explica la forma política de cada territori, el socarrat, cosa que ancorava l’ambició catalana del context. El moment fundacional d’Espanya és la derrota de Barcelona el 1714 perquè és el moment en què l’Estat modern demostra ser més fort que la ciutat més forta i comercial de la península, (les dues més fortes, si comptem València). 22 mil bombes van caure a Barcelona, és a dir: va costar molt. Espanya és filla de la necessitat de pagar aquest cost tan elevat per suprimir la força i memòria de la llibertat, tant com de la necessitat de negar-se’n l’origen. El Corredor Mediterrani, per entendre’ns, és el tren d’una memòria que Espanya no es pot permetre. La nació espanyola, però, neix després, el 1812, quan els diputats catalans i valencians creuen haver posat el constitucionalisme català anterior als Borbons al cor de les institucions espanyoles a canvi de renunciar a ser nació ells mateixos. Els van robar la tradició i la van fer servir per destruir-los.

Però quan suprimim una cosa sempre és per alliberar-ne una altra. S’equivoca qui no veu que Espanya defensa una idea de llibertat i de civilització concreta, i que si els catalans, o alguns catalans, s’hi han acomodat i han participat de la seva articulació és perquè de la llibertat i civilització que Espanya defensa n’han tret rèdits concrets i formes de vida. Però han hagut d’oblidar, pel camí. I han de negar, amb tota l’energia, que existeixi un socarrat al fons del xup-xup. La bellesa del moment present és que del xup-xup en viu molta gent, no només els qui han participat ostensiblement del foc que l’alimenta. El xup-xup és un estat de coses, un no-ens-farem-mal, que exigeix reprimir els exaltats, els informals, els que trenquen el protocol. La raó és que hom viu reprimint-se les pròpies forces i amors irracionals i per tant vol reprimir els altres. No es tracta de confiar o desconfiar de polítics: es tracta d’entendre que la cultura dominant és un vocabulari que es perpetua a ell mateix i obliga a pensar sempre en una direcció. Alliberar-se’n és una feina sempre contra un mateix. Per això el problema de Catalunya no és Espanya.

Si tot contracte social parteix de la idea que hom renuncia a la violència i al dret a robar-ho tot, cosa pròpia d’un estat de natura imaginari, i li cedeix aquest dret a l’Estat, a canvi de pau, estabilitat i llibertat interior, el contracte social de Catalunya es basa en la negació d’un mateix. Jo em reprimeixo si tu et reprimeixes. La meva àvia criticant els gais del gaixample que es morrejaven no per gais sinó perquè ella mai no va morrejar el seu home en públic. Aquest és també el pacte vers Espanya, en la transició: Catalunya renuncia al dret a l’autodeterminació, és a dir, a expressar-se com a nació, a rascar el socarrat, i Espanya renuncia a la dominació que va començar amb les 22 mil bombes. No es podia saber que les forces mai defenestrades, les del el truc de la llei a la llei, farien servir aquesta renúncia per mirar de plantar l’estocada final, apujar el foc, i que el xup-xup amarés més gent. Quan un polític sobiranista diu ‘de la llei a la llei,’ i fa giragonses amb el marc legal, no entén, o no vol entendre, o no li convé entendre, que està condemnant el país al xup-xup.

L’autodeterminació i la independència són dues coses diferents, la primera és més important que la segona

Tot plegat mostra per què l’autodeterminació i la independència són dues coses diferents, i per què la primera és més important que la segona. El problema de Catalunya és que després de segles d’aquesta tensió, la manca de llibertat ha acabat contaminant tota la cultura i, per descomptat, la política. Els raonaments dels nostres polítics són esclaus d’aquesta mentalitat que fa de mirall de la mentalitat del poble. Pel que fa a la por, és igual si la teva família pot traçar els seus orígens fins als exiliats del 1640, als supervivents del segle XVIII, a les migracions industrials del XIX, a les intra-espanyoles del XX, i fins i tot ara a les transcontinentals del XXI: totes aquestes onades tenen la seva pròpia por incardinada a l’imaginari, i en la derrota de Barcelona el seu desamparament. L’important és que en vols fer, d’aquesta por i d’aquesta memòria. La por mai no és exactament un recloure’s a l’armari: això només passa quan ets en el moment més fràgil. La por és la mare de la hipocresia i el cinisme. La por crea aprofitats, els petits mesquins que trafiquen amb el folklore i la gana d’innocència que té la gent afeblida per la  història. 

Així també es comprènper què avui la Generalitat és bàsicament una institució al servei de la unitat d’Espanya. O per què Soraya Sáenz de Santamaría pot fer servir el Sant Jordi per als seus interessos de dominació, — que un cop has rascat el socarrat ja veus que són de cartró pedra i que el seu Leviatà té els peus de fang: tant de buròcrata també els ha atrofiat la memòria.— O per què el conseller de Cultura, Santi Vila, pot fer servir la memòria de Francesc Pujols per fer-li dir el contrari del que va dir. O per què sovint copiem els valors i estètica dels progres espanyols, per ànsia de normalitat, perquè no ens diguin que hem caigut del costat fosc de la història.

La Generalitat té una legitimitat històrica, preconstitucional, que li atorga una profunditat i una potència política de continuïtat de la nació entesa com a subjecte polític: el socarrat

La Generalitat té una legitimitat històrica, preconstitucional, que li atorga una profunditat i una potència política de continuïtat de la nació entesa com a subjecte polític: el socarrat. Però d’altra banda, és una institució que rep la seva forma actual de la Constitució i de la seva interpretació durant la darrera restauració borbònica democràtica: el xup-xup. Per tant, és una institució espanyola, o, com es diu, és l'Estat a Catalunya. Com que totes les institucions tenen una inèrcia que els duu a voler perpetuar-se, perquè són un modus vivendi, la Generalitat també, com a institució espanyola, té una inèrcia a perpetuar-se. Això explica per què de vegades els funcionaris són conservadors o per què els tècnics de la Generalitat interpreten els límits de la seva oficina i funció com els límits dels drets dels catalans. El xup-xup està pensat perquè tothom hi suqui pa. Fins i tot en les dictadures totalitàries, de vegades els dictadors creen institucions, com les Corts de procuradors del franquisme, per a repartir el botí de manera transparent i evitar revoltes innecessàries. La transició es pot entendre com una ampliació del suquet per a alimentar les forces democràtiques: la Generalitat és part d’aquest repartiment, que alhora et relliga al projecte de fons. Tres quarts del mateix es pot dir dels sindicats, per exemple. 

Tot això té conseqüències. Soraya pot venir a Barcelona per Sant Jordi, a mirar d’apropiar-se del nostre patró, perquè la cultura repressiva de la democràcia espanyola s’ha sustentat sobre la ficció que hi havia coses apolítiques, com el futbol o la literatura, coses que s’han de despolititzar: és allò de tu renuncies a ser qui ets i jo renuncio a matar-te. I un cop has renunciat al dret a defensar-te, un cop l’has bescanviat per una màscara de persona innocent, (de Charlot o de Gandhi, com deia una crònica de la New Yorker sobre com anava disfressada la gent en el carnaval de Barcelona posterior al 6 d’octubre del 1934), aleshores ja pot venir l’Estat a acabar d’aniquilar-te la cultura i fer-la servir per negar-te i destruir-te. És per aquesta ànsia d’innocència política que es mira de dir que Sant Jordi és patrimoni de la Humanitat: així s’excita el narcisisme local, mancats com estem d’amor propi real, que és el que estima els altres més a un mateix. Alhora, els permet d’arrencar el Sant Jordi i conformar-lo als valors que en cada moment els poders existents considerin universals. L’objectiu és poder fer servir el Sant Jordi per negar-te la llengua, que com tothom sap no és universal sinó local. Els buròcrates de Soraya i els candidats autonomistes volen fer servir aquesta falsa tensió universal-local per tirar-te el món per sobre i que no puguis reaccionar sense sentir-te culpable. L’única oportunitat que té la nostra llibertat avui és defensar el referèndum d’autodeterminació amb totes les conseqüències, que és local perquè és universal i viceversa. És per aquesta mateixa raó que apel·lar a una DUI després de no poder celebrar-lo és ignorar de nou les lliçons morals dels fets de la història i abocar-se a menjar el xup-xup amarg.

Soraya no pot frenar un referèndum. No sense abocar Espanya a no ser democràtica. En el context, això vol dir destruir Espanya. El que et salva et condemna

Que Soraya necessiti apel·lar al llenguatge asèptic dels cínics del liberalisme burocràtic, que no han entès que el liberalisme és un espiritualisme de la llibertat, que li calgui fer servir la Unesco i la UE per negar els catalans, amb la inestimable ajuda dels nostres internacionalistes de sopar de duro, vol dir no pot apel·lar a la seva memòria, no pot fer res més que amenaçar, no té cap credibilitat, i no pot frenar un referèndum. No sense abocar Espanya a no ser democràtica. Que, en el context d’avui, vol dir destruir Espanya. El que et salva et condemna. Igual que el pujolisme ens va salvar mentre ens condemnava al folklore i a l’estretor intel·lectual, i s’obria el marge per una màfia local que pogués —amb l’aquiescència de tothom— substituir l’Estat i substituir l’amor al país per l’amor als seus productes gastronòmics i a un paisatge familiar i pacificat, el constitucionalisme positivista del PSOE i d’Aznar i Rajoy els arracona dins dels límits de la democràcia espanyola, que no pot ser el Leviatà que fou quan va néixer. Justament perquè el que et salva et comdemna, Rivera només pot buscar la repressió i folklorització de Catalunya a partir dels mateixos valors constitucionals del pujolisme. Per això es fan dir “ciutadans,” perquè avui Espanya només pot fer-se des del vocabulari liberal. Perquè el que et salva et condemna, Podemos va néixer com un moviment destituent, va créixer essent constituent, i ha mort sent reformista. El referèndum és el retorn al fons de la qüestió i per aquest motiu és l’única sortida que té la democràcia espanyola per sobreviure sencera i acabar de progressar.

És pel xup-xup i per l’herència pujolista, pel domini de les burgesies sense memòria, que el conseller Santi Vila pot prendre la frase de Pujols  —“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors,”—, que és una frase de socarrat, que vol dir que aquí la coherent és la Isabel Martí, que ha dimitit de vicepresidenta del Gremi d’Editors davant del sorayazo i el darrer intent de Planeta de comerciar amb les ànimes en comptes de amb els llibres, i convertir-la, alehop!, en xup-xup, en la idea que, tranquils, ja poden venir ja, ja podem esperar cinc, deu, i quinze anys, que no han pogut ni podran amb nosaltres. I mentrestant anem a fer una tassa de xup-xup, siguem educats segons les normes de qui et vol vivint en un espai cultural que només sap vehicular-se amb folklorismes i algunes formes pedants d’alta cultura. 

Vet aquí per què tots els discursos que miren de fer bons i dolents, com el moralisme cínic sobre la corrupció, ens acaben dominant. I sense el domini de Barcelona i les ciutats que vertebra (i València, i les seves), Espanya no pot ser com és avui, no pot sobreviure, com li va passar al començament. Els nostres millors artistes són sempre excèntrics i es fan els bojos perquè mai no parlen des del centre de la cultura. I per això Barcelona s’ha edificat des de la transició a partir del menyspreu, el saqueig, i la destrucció del seu rerepaís. Tota força que no pots expressar amunt, l’expresses avall. Amb la repressió igual. Si no et pots revoltar contra qui et domina, ho fas contra qui domines.

El socarrat ha començat a desprendre’s i la sopa del xup-xup comença a ser massa amarga per beure-se-la

La principal virtut del Sant Jordi és precisament que es tracta d’una festa comercial i no pas que hi hagi alguns escriptors que puguin reivindicar la importància de la lectura per a la moral dels homes i les dones del cap dret. En lloc de refugiar-se en el moralisme de la rata de biblioteca, fer valer que avui, contra el comerç no hi ha repressió que pugui. Sobre el comerç, podem edificar una cultura lliure i forta, ara que la pólvora no és el mitjà, ara que les armes són les de la propaganda i la cultura. 

Ara que la llibertat d’esperit és la llança que derrota el drac i el seu foc de pólvora mullada, ara que el socarrat ha començat a desprendre’s i la sopa del xup-xup comença a ser massa amarga per beure-se-la, ara que veure els líders mantenir aquestes formes burocràtiques és igual de grotesc que veure’ls ballar segons les coreografies de la seva adolescència, ara consumiu amb alegria els llibres que us facin feliços fora de la convenció. Allibereu el friqui que porteu a dins perquè és de la seva repressió que viuen els cínics. Rasqueu fins a trobar el socarrat i assaboriu-lo amb plaer. Us desitjo de tot cor que us punxin les espines de les roses espargides sobre el llit, mentre us folleu amb la vostra parella per celebrar el meu sant.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat