La decisió d’anar a la presó és la més sincera i genuïna que ha pres la política catalana des de la Guerra Civil. Sí, va ser una decisió. A mesura que anem sabent més coses de les hores immediatament anteriors i posteriors al 27 d’octubre, més clar és que la decisió es va prendre de manera individual per part de cadascun dels membres del govern i amb el convenciment que l’alternativa era que hi hagués morts als carrers. 

Res com aquesta decisió explica el fons últim de la nostra política, i també els seus límits. El president i el Govern no van avaluar el 155 o altres martingales espargides per la premsa que vol blanquejar la repressió d’ara com ha blanquejat sempre el paper de l’Estat per tal de poder controlar Catalunya i esprémer-la fins a la darrera gota. El president i el govern van avaluar si podien suportar la idea que hi hagués morts. Quins morts? Si la Generalitat decidia aplicar la llei de transitorietat i fer efectiva la república, l’única via immediata, fins a tenir el comandament real de les forces d’ordre públic, era que la gent, com a Lituània, defensés les institucions. El dubte era si l’Estat dispararia bales de metall en lloc de bales de goma, o si deixaria campar lliurement hordes de neonazis. 

El dubte era si l’Estat dispararia bales de metall en lloc de bales de goma, o si deixaria campar lliurement hordes de neonazis

El president i part del govern estaven convençuts que seria així. És molt important que entenguem això: la idea que al final de tots els jocs, al final de totes les negociacions, al final de totes les eleccions i relacions de força, hi ha l’Estat amb una pistola, és a la base de tota de la política catalana dels darrers 40 anys. Aquesta és la raó per la qual existeix l’article 8 de la Constitució, el que diu que és feina de les forces armades garantir la unitat d’Espanya: per fer explícit i que a ningú se li oblidi aquesta amenaça. Per això va ser un article redactat pels generals. Per això Franco li va demanar al Rei que fes el que volgués, però no posés en perill la unitat d’Espanya: la unitat fou el projecte de la seva vida, i la condició que va posar Espanya per entrar a la modernitat. És, en realitat, una admissió històrica: Espanya és un estat unit perquè van guanyar la guerra del 36, i totes les anteriors fins al segle XVII. La transició va ser l’acceptació del màxim règim democràtic que es pot construir amb l’amenaça de la violència sobre la taula. I per això, la política catalana de l’autonomia és forta en la indignació moral, que és inofensiva, i feble en totes les negociacions. I també per aquest motiu, la manera de cohesionar les elits de Barcelona amb les de Madrid ha estat la barra lliure amb la corrupció i l’explotació econòmica de la població. La raó: l’ombra de la violència pertot. 

Perquè la violència és el marc propi de l’autonomisme, perquè el vocabulari disponible de la nostra cultura política té només eines per fer-se responsables de la violència aliena i evitar el gran mal major, l’única decisió moral que els individus que són polítics poden prendre és la immolació. És una decisió noble: ho dic amb tota seriositat. Si aquest és el marc, aquesta és la moral. I aquest marc l’hem construït entre tots, amb els nostres vots i totes les renúncies de discurs i actitud que hem alimentat. Potser no tots, però jo sí, durant molts anys. Per això els presos i els exiliats són els herois de la cultura política catalana. Són el resum dels valors que l’han articulada, i dels horitzons que s’ha permès somiar. Per la mateixa raó que es van lliurar a la justícia espanyola, per la mateixa raó que van pressuposar que hi hauria morts i n’eren els responsables, per la mateixa raó que van pagar el preu de la repressió homicida sense que n’hi hagués hagut, per la mateixa raó que Espanya ha tret rèdits de les bales sense haver-les de disparar, el “procés” mai no ha sabut articular-se com un discurs clar i directe sobre el problema de fons de l’ocupació de Catalunya i la perversió de la nostra psicologia política. És, en altres paraules, l’essència i el límit del que el nostre vocabulari, psicologia i polítics poden fer: la presó o l’exili. El final del joc i el victimisme com a eina. En la dinàmica amo-esclau hegeliana que explica la unitat d’Espanya, l’esclau es fa càrrec de les violències de l’amo com a pròpies, i l’amo es desfigura i perverteix fins a l’auto-odi més profund. Vet aquí l’esquerra espanyola, que carrega el pes de la ferida de l’imperi perdut, i alimenta la psicologia colonial de les institucions espanyoles. No és el reformisme, el que els defineix, és la disculpa del colonialisme cultural.

L’empresonament dels nostres representants no és només l’empresonament d’unes persones, és engarjolar el país sencer en una gàbia de por 

És per aquests motius que l’objectiu número u ha de ser canviar la nostra cultura política, i això, tot i que es pot anar fent amb articles i llibres i pintures i cançons, s’ha de fer sobretot des de la política. Cal començar per no barrejar els conceptes. Per tal que la solidaritat amb els nostres presos i exiliats —imatge de la nostra ànima— sigui total i efectiva, sigui el més profunda i calorosa, ens cal no utilitzar-los políticament. No prostituir-ne el sacrifici, no passejar els seus grillons com a propaganda electoral, no fer-los servir d’argument per explicar la nostra puresa. Seria com passejar una mòmia i coronar-la emperador de les nostres febleses. Recordeu que cada renúncia que fem per acomodar-nos al discurs de la víctima en el primer acte de l’obra, és utilitzada contra nosaltres per tal de penjar-nos d'una soga a la darrera escena del darrer acte.

La solidaritat amb els nostres presos vol dir protegir-los i protegir-ne les famílies, econòmicament i socialment. Vol dir acompanyar-los. I vol dir, sobretot, alliberar-los i garantir-nos que seran els últims. Utilitzar-los políticament és condemnar la propera generació de polítics a noves presons, literals o metafòriques. Deixem de jugar amb aquest foc, perquè l’empresonament dels nostres representants no és només l’empresonament d’unes persones, és engarjolar el país sencer en una gàbia de por i fer dels nostres fills els teixidors d’una teranyina de negació i petitesa. 

Alliberar-los vol dir guanyar. Alliberar-los vol dir defensar les nostres institucions. Alliberar-los vol dir no permetre que Espanya faci ús de la violència per dominar-nos. Alliberar-los vol dir ser veritablement pacifistes. 

El pacifisme no és l’absència de violència, sinó l’assumpció que l’altre és violent però que la seva violència és eixorca, i ja no dona fruits, començant per les nostres ànimes. Deixem d’institucionalitzar la por, i comencem a guanyar-nos la llibertat.