Dimecres, quan l’ANC i Òmnium havien desconvocat la gent davant de la conselleria, tots els líders van marxar, menys Antoni Castellà, de Demòcrates, que va acomiadar l’escorta que li insistia d’enfilar cap a casa, i es va quedar a protegir els xavals de 20 anys que s’havien quedat perquè no podien deixar sortir la policia de la conselleria fins que no alliberin els càrrecs segrestats per l’Estat. Tornant, en un whatsapp, em deia: “és que no sé amb qui desfogar-me”. No és veritat que la violència sigui l’últim recurs, l’últim recurs és la resistència pacífica. Qui recula posa en perill tots els altres. La història del país és la història d’aquest càlcul: si recules, si folkcloritzes, si penses a controlar les protestes és que no hi confies i estàs obert a negociar amb la teva dignitat. Les frases, aleshores, no signifiquen res. 

És comprensible que, quan els nostres van sortir del calabós, volguéssim protegir-los; i gràcies pels serveis prestats. Però desfer la Sindicatura Electoral és exactament el contrari del que necessitem. Dijous a la nit, em van trucar de la BBC per fer-me una entrevista en directe. La redactora que em va trucar per preparar l’entrevista hi insistia: volia parlar de les multes als síndics, i jo li deia “hi ha coses més importants”. I ella que no.  Anava repetint: “12.000 euros diaris!” No ha estat fins després de l’entrevista que he entès que aquesta mena de pressió in crescendo és sobretot una pressió per Rajoy. És la destrucció del sistema de lleis i valors que regeixen Occident, a 12.000 euros diaris per barba. Cada cèntim d’euro és un mil·límetre més que Espanya i la seva tècnica macarra de mantenir la població sota control s’allunyen de Catalunya. I és la demostració que les institucions catalanes hi són per protegir els nostres drets fins a les últimes conseqüències o no són res. Retirar els síndics i posar-hi agents internacionals és una jugada astuta, pròpia de l’autonomisme, que ve a solucionar el pecat d’origen: la comissió internacional havia de ser d’entrada garant. Ara, corregint-ho, operem a partir del marc repressiu, i no de l’afirmació de la justícia. 

Des de fa uns dies, Rufián i Puigdemont estan fent un discurs que diu que això ja no va d’independència sinó de democràcia. Un altre marc propi de la dialèctica espanyola que alimenta les ànsies de Podem d’espanyolitzar el conflicte, per tal de diluir-ne el component territorial, que és la clau de volta. La democràcia espanyola és decadent i està corcada fins al fons justament perquè es nega a reconèixer l’evidència: Catalunya existeix i és poderosa. S’han cregut la seva pròpia propaganda, la que diu que som una província de gent sense dignitat a qui es pot comprar o espantar segons convingui. Aquesta propaganda ha estat alimentada pels polítics i els periodistes catalans que porten dècades dient-los que el nostre país és feble, per la immigració, pel caràcter fenici dels catalans, o perquè som gent pactista i no ens agrada cridar. I és el que ha permès als més cínics del país explotar totes les inseguretats i el discurs etnicista i encara ser celebrats com herois. Això va de democràcia perquè va de la independència. 

La democràcia espanyola és decadent i està corcada fins al fons justament perquè es nega a reconèixer l’evidència: Catalunya existeix i és poderosa

Desfer-nos del marc colonial espanyol vol dir entendre que la llibertat sorgeix d’afirmar els teus drets, no pas de reaccionar a les agressions dels altres dient-los que són incompatibles amb la seva noció de democràcia. És immoral demanar als espanyols que solucionin els teus problemes. Els teus problemes són la teva responsabilitat, i la seva és decidir si volen continuar per aquest pendent cap al no-res, o tenir prou amor propi per acceptar que l’única lleialtat exigible és la que prové del lliure albir. Si volen submissions que se les confitin, i busquin responsables entre els seus líders. 

Ahir es van fer públics uns anuncis electorals d’ERC, PDeCAT i de l'entorn de la CUP (la gent de República des de Baix: guanyem Badalona, Compromís de Ripollet, Compromís per Cerdanyola, etc). ERC impulsa el marc “Rajoy o República”, els del PDeCAT semblen més interessats a passar comptes amb els altres independentistes, com si anéssim a eleccions, i la CUP posava en primer pla els corruptes espanyols i catalans amb el lema “votaré per tu”. Són tots tres lamentables. El problema de Catalunya no és Espanya ni Rajoy. El problema de Catalunya és Catalunya. És la incapacitat per fer-se càrrec del poder i de les conseqüències que té voler ser lliure i igual al món. Contra Rajoy hi ha moltes altres possibilitats, començant per votar Podemos. Amb aquest missatge, ERC està dient a l’electorat que està obert a negociar, perquè el problema és Espanya i Espanya necessita canviar de govern. Que està disposat a fer càlculs amb la seva dignitat. La gent no és tonta i ja veu que mires d’afalagar la seva tírria a Rajoy per dur-los a les urnes. Es nota la golafreria amb el votant d'En Comú, en lloc del compromís amb les pròpies idees. No funcionarà i hi perdrem bous i esquelles. A banda, és faltar el respecte als espanyols que tenen tot el dret de votar Rajoy i preferir la seva corrupció a altres formes de govern, justament perquè prioritzen la visió històrica d’Espanya que el conservadorisme espanyol proposa, a la cosa cínica i buida de contingut dels socialistes i a la democràcia populista de Podemos. I estan disposats a pagar el preu. Del missatge del PDeCAT ni en parlo perquè em sembla un conjunt de raons per justificar tota derrota i anar a eleccions. Però el missatge d’ERC i de República des de Baix deixa els catalans desprotegits, no els dona les eines per resistir el que ha de venir, que serà llarg i difícil, i demanarà de molta resistència psicològica. Els deixa en mans de la demagògia de Podem, i ho fa per complex d’inferioritat. I renuncia a posar les bases del discurs que necessitem per aconseguir la llibertat. 

La clau de volta és la llibertat de Catalunya, que és el que Espanya ha tingut claríssim sempre que havia de reduir si volia mantenir-se en el poder

Si alguna cosa demostra el referèndum és que quan et concentres en el punt important, sempre acabes guanyant. La clau de volta és la llibertat de Catalunya, que és el que Espanya ha tingut claríssim sempre que havia de reduir si volia mantenir-se en el poder. Si voleu que la gent vagi a votar, deixeu-los claríssim que obeireu el seu mandat fins a les darreres conseqüències, que sabem com fer-ho i ho farem, i que ho fem per les raons que considerem correctes. Que si et volen frenar surtin a votar o es posin el tricorni. 

Esclar, hi ha la repressió de l’Estat, però ja teniu altres articles que us l’expliquen, i a més, és una violència autoinflingida. Totes les repressions posen més pressió a l’Estat que al dret d’autodeterminació. De fet, el reforcen. Avui, l’única sortida digna i raonable és obrir els col·legis, anar a votar, i aplicar el resultat que en surti, voti qui voti.

Aquests dies fins a l’1 d’octubre són el resum perfecte de la història del país. Qualsevol català pot agafar la història de la seva família i connectar-la amb el moment present, i entendre-la millor. El boig és el lúcid i el poderós el covard. Des del peix bullit que tot ho arregla essent passiu-agressiu fins al que es fa l’important per no haver de donar explicacions, la nova llum tot ho enfoca. Tria la migració, l’exili, la mort; tria la supervivència, el treball, o la manera eixorca de fer-se el simpàtic per evitar tot conflicte. Tria l’hedonisme buit d’intenció o el puritanisme que té por de l’alegria. Els crits sincers i els impostats que estem sentint als carrers omplen també tots els silencis de les sobretaules. Revifen la memòria reprimida. 

El marc mental espanyol, amb tots els seus límits i violències implícites, s’està fent present com la paret pintada de cel del Show de Truman. A la pel·lícula, si ho recordeu, al final hi havia una porta i només calia voler creuar-la per sortir de la ficció.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat