Les primeres vegades que tornava a Barcelona, tot just després d’haver-ne marxat, passejava per la ciutat amb un punt d’eufòria, com si la veiés de nou. Passats uns dies em fotia de mal humor. A mesura que veia gent, tornava a fer com abans de marxar. Adaptava el que deia al que pensava que els altres podien acceptar, evitava tot conflicte i, en conseqüència, tota conversa real. Aquesta capacitat d’adaptació, que sempre m’havia semblat una virtut de persona intel·ligent i ètica, ara em feia sentir ridícul.  

Mentrestant, el país despertava del llarg son regionalista i descobria el seu potencial. Barcelona s’enlairava a ciutat global. La política, però, feia córrer la mena de discursos ideals per explotar la il·lusió de la gent sense concretar mai res i mantenir el tinglado.

Els amics que acabaven atrapats en aquesta teranyina cada cop portaven pitjor que se’ls discutissin les tries, apel·laven a la unitat i em demanaven que fos raonable: que fos com era abans de marxar. El seu llenguatge cada cop era més buit, més difícil de fer servir, com si interpretessin un paper. Altres mantenien una ferotge resistència, aguantaven que jo mateix els acusés d’aixafaguitarres, però discutir amb ells era un plaer, i hi veia el gust per la llibertat que jo havia tastat fora. 

Els darrers 10 anys, el país ha vist com les ànsies de llibertat més genuïnes en molt de temps eren convertides, per la política, en un lament infantil, sense espai per transformar la realitat. Jo em sentia entre dos mons: volia col·laborar, però cada cop que ho feia en sortia escaldat i sentint-me idiota. El tonto útil.

Vivint a fora, però, podia alimentar-me de la vida que estava creant sense intermediaris. Cada cop que aquesta nova vida enfortia el meu discurs polític m’enduia una bronca o perdia una feina. Un dia li vaig dir a l’Enric Vila: “Em fa por que et tornis un ressentit.” La por, en realitat, me la feia tornar-m’hi jo. 

Va ser per fugir d’aquest ressentiment que vaig marxar, penso ara. Fugia de la sensació que les úniques alternatives que m’oferien la política i el periodisme barceloní eren deixar-me utilitzar i tornar-me idiota pel camí o fer-me fort en les conviccions i acabar ressentit amb tothom. 

Potser la por a tornar-me un ressentit era absurda. Però també deu ser la raó per la qual no vaig acabar de marxar del tot. Tot el que aprenia i vivia ho posava en relació amb el que podria fer el dia que tornés, però ho vivia amb incomoditat perquè la mena d’actituds que em permetien aprendre les havia d’aigualir un cop ho escrivia o ho discutia en articles i tertúlies. 

Una part de mi va marxar de Barcelona perquè les vides que se m’obrien al davant em semblaven narcòtics oferts a canvi de sotmetre’m a l’autoritat competent. Però també perquè la vida m’havia fotut un parell d’hòsties i el cost d’aixecar-me m’havia ensenyat que les coses que importen a la vida són fruit de connectar amb la part més autèntica de tu mateix i de tirar endavant sense recrear-te en el dolor, i no pas del joc de mentides i adulacions que la vida professional barcelonina em demanava. 

A Nova York m’anava a acostumant que se’m demanés aquesta autenticitat. A mantenir una relació sincera amb les meves ambicions. A deixar d’obsessionar-me si tenia aquesta o aquella vocació i a centrar-me a tirar endavant aquest o aquell projecte concret —i si no surt bé, ja en sortirà alguna altra cosa. Així vaig poder explorar idees noves sense cap altra resposta al meu entorn directe, ple de marxistes o anarquistes, que l’encoratjament i la crítica oberta i directa. 

Nova York és una ciutat salvatge, t’ensenya el patiment i l’èxit descarnadament. Et fa pagar el preu de cada cosa. T’endureix i t’estova a parts iguals perquè només des de la duresa pots sobreviure a la ciutat, però només des de la sensibilitat pots sobreviure a tu mateix. T’ensenya la importància de resistir tota mesquinesa, la que ve de fora i la que et ve de dins.

Cadascú té el seu camí i aquest ha estat el meu per arribar on molts amics han arribat per altres vies. Emigrar, però, et fa ser humil amb el context i a respectar no amb el cap, sinó amb la pell la força que té la cultura per propiciar unes vides més plenes o més buides. Treballar amb gent sense coaccions m’ha ensenyat el fons corcat de la meva cultura i educació, que ara és a la vista de tothom, en una política cada cop més degradada. Però des de fora també he pogut veure la força que tenim i que tinc. Marxar ha estat la manera de poder tornar. Per això, un cop he pogut fer-me una vida fora, he decidit tornar. Us ho explico al proper article. 

Jordi Graupera
Opinió El xoc emocional Jordi Graupera