La detenció i engarjolament dels imputats a Madrid i la detenció de Puigdemont a Alemanya només són l’expressió cruel de la confusió que està destruint la política catalana. La confusió és creure que els drets universals de què gaudim com a éssers humans estan deslligats del nostre estatus com a ciutadans d’un país reconegut. La veritat és que els drets que se’ns garanteixen ens els garanteix un estat, ningú més.

De seguida que van detenir Puigdemont vaig recordar una roda de premsa que va fer Merkel l’estiu del 2015, en ple auge de la crisi de refugiats. “Els drets ciutadans universals —va dir— fins ara han estat estretament connectats amb Europa i la seva història”; si no sabem respondre a la crisi dels refugiats, va continuar, “aquesta connexió amb els drets ciutadans universals serà destruïda.”

Va ser el filòsof israelià Omri Boehm qui em va fer notar la contradicció en la frase “drets ciutadans universals”, perquè si els drets són universals, no depenen de cap ciutadania concreta, i si són ciutadans, només s’apliquen als que tinguin passaport d’un estat. La frase de Merkel volia dir que, per raons històriques, Alemanya havia d’estendre els drets derivats de la seva ciutadania a un significat quasi universal, i ocupar-se així dels refugiats que arribaven del conflicte sirià.

La ciutadania és el deure d’un estat de protegir tot el que hi ha sota l’etiqueta ciutadà. Aquesta és la raó per la qual el partit més nacionalista d’Espanya es diu Ciutadans. No necessiten dir res més: ciutadans

El que feia Merkel era convertir l’Estat alemany en un garant i àrbitre dels drets i privilegis que la Unió Europea havia de poder permetre’s. Encara que sembli una paradoxa, acollir refugiats li donava poder, a Merkel, davant de Putin i Obama, igual que n’hi donava reduir els serveis socials que ha de proveir Grècia. Per això Alemanya és el país més poderós d’Europa, perquè pot abandonar Grècia a la seva sort mentre acull centenars de milions de refugiats, sense pagar d’entrada un preu gaire alt. L’Estat és l’instrument que batega de fons, i és també la força que guanya preeminència amb aquestes maniobres, humanitàries o cruels. 

El conflicte universal entre democràcia i autoritarisme avui es juga a l’interior de les nostres institucions. Per això el conflicte entre estats i ciutats torna, i per això les nacions reprimides durant la modernitat tornen a reclamar els seus drets en una Europa que només té la llibertat per oferir al món i mantenir-se hegemònica. Per això, tant la frase de Merkel com les detencions dels polítics catalans, la de Puigdemont a la frontera entre Dinamarca i Alemanya inclosa, demostren que el problema universal de la democràcia es concreta en el problema nacional de la ciutadania. La ciutadania és el deure d’un estat de protegir tot el que hi ha sota l’etiqueta ciutadà. Aquesta és la raó per la qual el partit més nacionalista d’Espanya es diu Ciutadans. No necessiten dir res més: ciutadans. Tota la força històrica d’Espanya, tots els preus pagats i per pagar, i totes les exclusions de la diferència són dins la paraula. Hi ha un estat que et defensa i per fer-ho t’anomena ciutadà.

El pitjor dels escenaris és tenir la gent dispersada pels carrers, enfrontant-se a la policia per no res, sense saber on va, pensant que els drets universals ens cauran del cel europeu

Per aquest motiu, quan la nostra política mira de separar la qüestió democràtica del xoc nacional, tot apel·lant a fronts amplis democràtics per salvar els drets civils, l’únic que aconsegueix és deixar tothom indefens. L’objectiu és estalviar-se el maldecap de la repressió nacional de fons perquè sempre és més fàcil aparèixer com el defensor de drets universals que com el defensor d’una llibertat particular. És un error tan flagrant que sembla fet expressament. Si renuncies al conflicte real, renuncies a la font de poder que podria garantir els drets universals per als catalans. Sobretot, és la renúncia a una llibertat i una igualtat que formen part del teu deure, com a demòcrata, un deure que es concreta en tu però que és universal. Aquesta és la raó de l’èxit de l’1-O, el relligam dels drets ciutadans amb els universals, per dir-ho en paraules de Merkel.

El pitjor dels escenaris és tenir la gent dispersada pels carrers, enfrontant-se a la policia per no res, sense saber on va, pensant que els drets universals ens cauran del cel europeu, protegint acríticament la nostra política, mentre els nostres polítics preparen un front democràtic en el buit, que només pot existir, avui en dia, si tothom renuncia a ser qui és i accepta viure en solitud un lent procés de conversió a l’espanyolisme radical, en cos i ànima, o un lent procés de submissió de la voluntat a les necessitats materials de la metròpoli. I com que això no passarà, actuar com si fos una possibilitat és acostar-se de mica en mica a l’escenari violent que teòricament volies evitar. 

Jordi Graupera
SERÉ BREU La trituradora Jordi Graupera
Jordi Graupera
SERÉ BREU El desbordament Jordi Graupera