Tothom és un centre. El centre d’una ciutat que funciona és el teu coixí. Des del teu llit, s’hi dibuixen els itineraris, relacions i serveis que defineixen la teva experiència de la ciutat. El teu mapa, la teva memòria i la teva esperança comencen cada dia en el moment ambigu que oblides què has somiat exactament durant nit. Governar aquesta ciutat personal vol dir poder passejar-hi lliurement, sense por a ser agredit i amb l’expectativa de poder construir-te una vida millor, a partir de la teva audàcia, teixint les teves comunitats, compartint els espais i els béns comuns.

Quan se’m demana que expliciti un seguit de polítiques concretes per a Barcelona, faig un esforç per mossegar-me la llengua —me’n moro de ganes—, perquè promoure unes primàries obertes vol dir ser capaç de separar, per una banda, la idea que necessitem atraure nou talent, que ens cal contrastar idees i programes amb llum i taquígrafs, que és urgent que esmolem candidats i equips en debats públics, de, per l’altra, les propostes concretes que la gent de Barcelona és Capital ambicionem per a la nostra ciutat. Però la proposta de fer unes primàries obertes a tot el sobiranisme per triar alcalde i regidors ja duu implícit un model ciutat i de governança.

Barcelona, per història, per la idea de llibertat que encarna, per ambició de futur, només pot ser una ciutat descentralitzada. Això vol dir que al voltant dels mercats, dels parcs, de les biblioteques, a través de les avingudes, dels eixos fluvials que baixen de Collserola i a banda i banda de Montjuïc o els Tres Turons —que formen una preciosa simetria amb la Diagonal al mig, com un signe %—, hi ha d’haver una ciutat pròspera i lliure, on es pugui caminar i trobar-hi sempre habitatges, botigues, arbres, espais de treball —en una paraula, vida urbana—.  A diferència de ciutats com Los Angeles o de les noves ciutats sorgides des dels Jocs Olímpics de la Xina, on es treballa a un lloc, es viu a un altre, i es fa la compra encara a un altre lloc, l’urbanisme europeu, que és a la base de la democràcia, s’ordeix com un entramat de vides que es troben essencialment anant a peu. 

Però per fer això no només cal que hi hagi equipaments de barri a cada petita ciutat, ni tampoc n’hi ha prou de constatar i celebrar les múltiples identitats que es conjuguen de Sarrià a Sant Andreu, passant per Gràcia, com ecos de les poblacions que van ser. És imperatiu també descentralitzar-hi la mena d’equipaments que donen servei a tota la ciutat i que encara ara defineixen la vella idea de centre: una universitat, una biblioteca nacional, un palau d’esports, un auditori —tot això cal descentralitzar-ho a parts de Barcelona que facin dels seus barris espais porosos—. 

També vol dir que els centres d’atracció mundial —el Camp Nou, el Parc Güell, el Supercomputador— han de repartir-se per la ciutat (i així de pas descongestionem el 15% de la ciutat que concentra el 90% del turisme i repartim el creixement econòmic). Vol dir imaginar la façana fluvial del Besòs —que és la zona més empobrida de Barcelona i potser de tota la Gran Barcelona metropolitana— com un espai a conquerir pels bulevards, els transports de qualitat i el progrés econòmic a parts iguals. Aquest projecte que porta més de dues legislatures en el tinter, encara topa amb la realitat d’un entorn de magatzems i espais buits —com ho era Brooklyn fa 30 anys—, hereus d’una Barcelona que ja no existeix. Passar del tinter a la realitat vol dir donar eines als barris perquè s’autogovernin i puguin imaginar un futur que es conjugui amb tota la ciutat. No hi ha projectes ideals, ni la clau són només els genis al servei de visions trencadores, sinó la confluència de visions a les quals es dona suport, inversions, cobertura. La diversitat és la nostra igualtat, és la nostra llibertat.

Les primàries no són un model de selecció de personal, ni són una manera d’excitar els instints d’unitat davant del perill de perdre la ciutat davant de l’espanyolisme i el jacobinisme xenòfob i autoritari

Tot això genera impactes en les prioritats d’inversió, en la planificació de carrers, en el transport públic. De la mateixa manera que els experiments que anem provant per avançar-nos a la segura desaparició del cotxe de les ciutats —sabíeu que només un 14% dels barcelonins van en cotxe a treballar, mentre que un 30% ho fa a peu?— han de poder provar-se a les zones tradicionalment nobles i cèntriques, i no centrifugar a la suposada perifèria els costos de l’assaig —i— error, sense tenir presents les necessitats vitals dels veïns (el desastre de la superilla del Poblenou corre el risc de carregar-se una bona idea per les raons incorrectes). 

La ciutat és un tot orgànic que cal pensar-la com una dansa quotidiana on cada gest genera un efecte dominó vital i joiós, que s’estén fora dels seus límits administratius fins a la Gran Barcelona, la Barcelona Capital que inclou l’anomenada Àrea Metropolitana (odio aquest nom burocràtic i sense ànima). Cal la mena d’audàcia que ens permeti pensar les polítiques d’habitatge, de comerç internacional, de competició global en termes que incloguin els cinc milions de persones que orbiten al voltant dels milions de ciutats que cada dia fem i desfem caminant o fent servir el transport públic. Que inclogui la xarxa de ciutats del Principat que fan de Barcelona un bastió inexpugnable. 

Les primàries són la conseqüència lògica d’aquesta perspectiva, i estan connectades amb centenars de polítiques petites i grans que han d’accelerar la ciutat i dur-la a liderar el seu espai natural geogràfic, que ocupa tota la Mediterrània occidental. I des d’aquí, oferir el model de democràcia i urbanitat que Barcelona encarna. 

Com més densa sigui aquesta malla de ciutats personals, més humana i pròspera serà Barcelona, i més difícil serà que els voltors de la globalització facin ús de la seva feblesa institucional per explotar-la, i anar degradant la seva història de llibertat fins a convertir-la en un parc temàtic per a tèrmits. Més fàcil serà que la mundialització de l’experiència humana tingui en Barcelona un paradigma lluminós, obert i connectat amb el futur.

Les primàries no són un model de selecció de personal, ni són una manera d’excitar els instints d’unitat davant del perill de perdre la ciutat davant de l’espanyolisme i el jacobinisme xenòfob i autoritari. Les primàries són la concreció democràtica d’un esperit urbà que Barcelona pot ser al món, que faci de la crítica i la pluralitat la seva raó de ser, que sàpiga aprofitar el pensament avantguardista que ens és essencial davant la revolució tecnològica i laboral que ja tenim al damunt. Que permeti a cadascun dels barcelonins superposar la seva ciutat amb la dels altres 1,6 milions d’alcaldes, i conjugar-les en una revolució imparable que la faci ser el far de llibertat. Que els seus carrers concretin aquesta llibertat amb el passejar apressat o alentit dels ciutadans que caminen sense por, trobant-hi arbre, botiga, casa, feina. Les primàries és fer la ciutat a peu, amb la vida. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat