El viatge neix de la curiositat per tot el que no som nosaltres mateixos, del fàstic que en fem de vegades, de l’afartament que suscita tot el que ens és familiar i  conegut. Viatges per sortir del malson d’una vida perfecta, feliç i, d’alguna manera, sense obligacions. Viatgem per complicar-nos la vida, per anar cap a l’altre i cap als altres. Aquest exercici, no només és la forma més rotunda de la intel·ligència —Chesterton deia que la gratitud és la forma superior de la intel·ligència— també és l’origen del coneixement històric. Ho diu ni més ni menys que Heròdot i és, en definitiva, l’impuls primigeni de tot coneixement en qualsevol àmbit. També és ben veritat que hi ha hagut grans dones i grans homes que mai no es van moure d’on eren, tot just uns quants quilòmetres de la casa que els va veure néixer, però són l’excepció i llur sedentarisme ens sembla avui una extravagància o la manifestació d’una timidesa immoderada i sospitosa. La nostra societat vol viatjar constantment i sense fi. Per això esmerça la major part del temps del lleure al que és, probablement, el nostre passatemps favorit. I gran quantitat de diners. La nostra societat viatja molt, l’ésser humà viatja perquè ho troba la manifestació contemporània de la identitat individual, una identitat que s’aferra a les vacances viatjades perquè li fan il·lusió, perquè les entén com una promesa de felicitat. L’home modern viatja, probablement, perquè continua emulant aquest gest cultural que es va consolidar al segle XVIII, el segle de les llums que coincideix, i no és casualitat, amb el segle dels viatges. Viatjar es va convertir des d’aleshores en una forma de coneixement i de plaer, de rebel·lió, de fugida davant el que ens ve donat, davant la fatalitat que ens neguem a acceptar. Potser l’actual preeminència de la cultura i la civilització anglosaxones neix precisament d’aquí, de l’entusiasme pel viatge de molts dels seus primers intel·lectuals. El cavaller britànic Henry Swinburne (1743-1803) és un dels grans noms d’aquell moment, un bon exemple de la necessitat de sortir d’un mateix a la recerca de la diferència. El seu llibre Viatges a Espanya, escrit entre 1775 i 1776, dedica els setze primers capítols a Catalunya i el País Valencià.

Va travessant el nostre país i s’entusiasma quan reconeix les restes de Roma i de la dominació àrab, com avui es reconeix un restaurant on menjar-hi un bon peix. El senyor Swinburne ofereix un interessant perfil del nostre país, assolellat i optimista que llavors com ara, fascina els anglesos pel clima benigne. Barcelona és descrita amb un meravellós estil: “res no pot ser més agradable que les agulles gòtiques sobresortint per damunt de les pinedes fosques, de les escarpades ruïnes de la Roca i dels fèrtils camps, a les ribes del Besòs... Aquesta ciutat és un indret ben dolç”. València i el seu paisatge, per la seva banda, rep encesos elogis però no pas els seus habitants. Dels catalans en destaca la personalitat independent, tan diferenciada de la resta dels espanyols que gairebé semblen estrangers. I, molt significativament, fa la diferència entre la Marca Hispànica i el que denominem la Catalunya Nova, que considera abandonada i bruta.  Swinburne es presenta sempre a les autoritats dels territoris que visita, n’obté llibertat de moviments i informació sobre les peculiaritats i els indrets que mereixen ser visitats. El teatre indígena el troba pèssim, grandiloqüent i rondinaire. I s’emociona davant del coratge i l’infortuni dels catalans després del 1714. Quina pena els catalans d’aleshores, els catalans d’ara.

Jordi Galves
República belga (221) Pensar fa burro Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (220) Prou reptes, gentussa Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (219) Alguns pets presumits Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (218) Un mar de solidaritat Jordi Galves