Avui Mario Vargas Llosa serà a la manifestació espanyolista de Barcelona. El premi Nobel és un conegut escriptor que va viure a la capital catalana durant els darrers anys del franquisme, a l’empara de Carme Balcells, editora en espanyol i partidària de la cultura espanyola, fascinada per la revolució cubana i per la sumptuosa literatura hispanoamericana que tanta fortuna i tan pròspera li va reportar. Aquí Vargas va ser molt ben acollit i festejat. Va ser amic del meu mestre Martí de Riquer, amb qui va escriure en col·laboració El combate imaginario. Las cartas de batalla de Joanot Martotell l’any 1972, va freqüentar Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i va conversar amb Gabriel Ferrater, sense despertar gens d’interès per la cultura catalana. A diferència del seu veí de carrer d’aleshores, Gabriel García Márquez que podia llegir en català i que, de la mà de Ramon Vinyes va fer-se catalanista i admirador de Mercè Rodoreda, l’escriptor peruà es va mantenir al marge de tot el que no fos Espanya i la literatura espanyola. Tot i que va viure a poca distància del domicili de J.V. Foix, Mario Vargas Llosa mai no va voler conèixer l’escriptor català, llegenda viva d’una fascinant Barcelona que havia estat cosmopolita, ultramoderna, civilitzada i catalana, amic de García Lorca, de Joan Miró i de Salvador Dalí.

Van tenir dues actituds ben diferents aquests dos grans escriptors. L’emigració produeix sempre aquests dos tipus d’emigrants que van ser García Márquez i Vargas Llosa: els que, per una banda, se submergeixen en la cultura d’acollida com en una experiència de riquesa humana i d’escalfor intel·lectual, els que no tenen por de les influències externes i les busquen, i després hi ha els altres, els que volen conservar-se immaculats com noies virginals del Cor de Maria, que senten horror, autèntica repugnància per les cultures minoritzades, locals, aborígens. Les veuen com a fenòmens miserables i primitius, horribles, pròpies de gents infrahumanes, subdesenvolupades, de pagesos sense cultura, gairebé de salvatges, com ara els catalans de fora de Barcelona o els indis del Perú. Mario Vargas Llosa mai no ha volgut deixar de ser un noi de casa bona, atrapat en els seus prejudicis de milhomes format en una acadèmia militar, procedent d’una alta societat de gent blanca, orgullosa, altiva i racista. La seva endogàmia és completa i sistemàtica, propera, veïna, a l’incest. Fins que no va fer-se madur no va tenir relacions serioses amb cap dona que no formés part de la seva pròpia família. Per molt que visqui a Londres o als Estats Units, a París o a Madrid, no es pot dir que a Vargas Llosa li agradin gaire els altres, els estranys, els diferents que no siguin privilegiats, rics i sofisticats. I ara no pensava en la seva actual muller sinó en Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, dotzena marquesa de Casa Fuerte, emparentada per línia paterna amb el segon duc d’Alba, no precisament un pacifista, i amb un colonitzador de l’Argentina per banda materna. Aquesta aristòcrata senyora, ex diputada del PP, ha convençut Mario Vargas Llosa perquè avui sigui a Barcelona per defensar Espanya. La marquesa és capdavantera de la plataforma Libres e Iguales, un grup constitucionalista que, com es pot ben comprendre, té una idea bastant esbiaixada del que és la llibertat i la igualtat. Però els és exactament igual. Naturalment són partidaris del colonialisme espanyol d’Hispanoamèrica, defensors d’un món que no és el nostre però que han decidit que hem de compartir encantats de la vida. I vénen a presentar-se com a personalitats modèliques, prestigioses, dignes d’emulació i de ser admirades. Com a persones com cal. Jo no veig cap relació entre admirar La fiesta del Chivo, que m’encanta, i ser partidari de la colonització de Catalunya. Ni entre llegir La guerra del fin del mundo amb fruïció i compartir les idees polítiques de Mario Vargas Llosa. Quan es va presentar com a candidat a la presidència del Perú va perdre les eleccions per esnob, per poix, per rígid i supremacista. Tant que m’agrada en Vargas i tan poc que convenç. (Continuarà)