Felip de Borbó, rei d’Espanya, Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia, fa servir aquest apel·latiu de “Grècia”. I és com si digués d’Espanya, quan en realitat la seva dinastia materna no és altra que la casa de Slesvig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg-Beck, procedent d’aquest alt casal alemany de Glücksburg, la venerable nissaga reial de Dinamarca, després emigrant a les monarquies de Grècia i Noruega del Slesvig-Holstein mateix, del mateix Slesvig-Holstein que fa poc va alliberar Carles el Gran perquè no havia comès cap delicte, segons decisió judicial. Felip VI d’Espanya té, com tothom, orígens diversos i una identitat rica i complexa, amb avantpassats de tota mena de manera, amb referents familiars, polítics i ideològics de tots els colors. Al seu despatx oficial, el mateix que va ocupar fins a l’abdicació el rei Joan Carles, va fer treure el retrat de Felip I de Parma, fill de Felip V, origen dels Borbons espanyols i enemic històric de Catalunya, i hi va fer instal·lar una imatge del seu germà, Carles III, tal com podem veure al darrere de la taula on treballa, poc o molt, una imatge que el rei no veu però que l’acompanya com un amulet, com una mena de declaració de principis de príncep i senyor. Carles III, el rei alcalde, l’alcalde de Madrid, és clar, un dèspota il·lustrat, relativament il·lustrat i positivament dèspota, partidari de la coneguda sentència de “tot per al poble però sense el poble”, les millors intencions i les accions més etèries. Un retrat d’Anton Rafael Mengs en el que es veu un senyor de la guerra, amb un arnès negre, vestit per matar. El retrat que es va poder veure durant el famós discurs del dia 3 d’octubre de 2017 com un funest auguri.

Felip VI també va canviar el guidó i l’estendard personal, popularment coneguts com a penó reial, la bandera personal del monarca perquè els reis posseeixen una bandera exclusiva, la primera per a la guerra, la segona per a la pau. Són pràcticament idèntiques —fenomenal— i el més curiós del cas és que Felip VI va abandonar el color blau fosc del seu pare, un color molt dinàstic, borbònic, però també de records falangistes, pel color carmesí. El carmesí no es feia servir des de 1834, perquè els reis constitucionals d’Espanya sempre havien fet servir el color lila. El carmesí és el color de la monarquia absoluta, el dels carlins, i el color dels monarques de l’imperi en el que no es ponia el sol. Ja han desaparegut la creu de Borgonya i el jou i les fletxes dels Reis Catòlics però retornant a la tradició més rància. El guidó i l’estendard de Felip VI s’assemblen més als del Felip II de l’armada invencible que als del seu pare. No és la tradició, perquè com acabem de veure de tradicions n’hi ha moltes. És l’immobilisme.

Sa Majestat no en té prou amb tot això i també emet missatges a través de les corbates que es penja del coll, com si fos un infla esportiu. Mai se’l veurà amb els colors blaugrana perquè tot el que recordi Catalunya està vedat, tampoc lluirà mai una corbata groga, ni per equivocació. El que fa és usar i abusar del color verd, d’una semàntica que, durant la república espanyola i més tard, van fer servir els nostàlgics alfonsins, els partidaris del retorn d’Alfons XIII i dels seus successors. El verd del monarquisme espanyol no és heràldic sinó que és un joc de paraules, el mot “verde” entès com a acrònim de “Viva El Rey De España”. D’aquest “verde que te quiero verde” neix la passió de la ultradreta espanyola per aquest color, és el color corporatiu de Vox, el color del cabdill Abascal, el verd monàrquic de la fe en el líder suprem, que es cuiden molt que no sigui confós amb la tonalitat tradicional del verd islàmic. Felip VI va ser ahir al museu de Montjuïc amb una corbata verda i, al capdavall, no queda molt clar si els de Vox fan servir el verd monàrquic o si el rei d’Espanya està lluint el verd de Vox, d’una formació política amb la que té simpaties evidents. Felip VI està permanentment en campanya, lluint les seves corbates verdes i, en canvi, lluir els llaços grocs o bé és il·legal o bé és combatut com a mostra de partidisme polític. El que no pot ser partidista, mai de la vida, és un rei constitucional, però això als espanyolistes els és igual. Perquè la idea d’Espanya ha esdevingut una religió laica que no admet la diversitat ni la crítica.

Jordi Galves
República belga (200) Dos presidents a Waterloo Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (199) Els amiguets de Picasso Jordi Galves