Ja que la televisió pública de Catalunya, la Tevetrès, ha decidit no fer res de res per promocionar la literatura catalana, almenys podria evitar desprestigiar-la. Almenys podria no jugar-hi en contra, si pot ser, excel·lències. Faria bé de continuar com sempre, distreta amb la seva programació adotzenada i frívola, exhibint incultura i mala educació, espanyolisme covard, i no ficar-se on no la demanen, evitant donant gat per llebre al respectable públic. Alguns ja sabíem que a Xavier Bru de Sala, a Enric Gomà i a Narcís Garolera no els interessa gaire la literatura, que només són tres savis que pretenen viure’n bé i, per tant, treballar el menys possible. El que no ens esperàvem, però, és que amb diners públics ordissin un telefilm que constitueix un autèntic insult a la figura de Jacint Verdaguer, empetitint-lo, estrafent-lo, manipulant obscenament la seva memòria per aprofitar-ne el prestigi només, com uns vulgars lladres de tombes, per vestir d’alguna manera la seva immoderada vanitat. Són molt valents servint-se d’un mort il·lustre que ja no es pot defensar. El film signat per Lluís Maria Güell i Guix, el prodigi de la sèrie Ventdelplà, no només és dolent i mal girbat, també és ridícul i tendenciós, perquè confon els interessos personals dels que l’han projectat amb l’autèntica biografia de Verdaguer, reduint-lo a un personatge tan limitat com ho són ells. Devaluant-lo fins a límits calumniosos, centrant-se obsessivament en imputar-li relacions amb senyores, com si l’homenia del gran escriptor estigués en entredit, com si la seva vida turmentada pogués reduir-se a un melodrama que comencés i acabés en l’entrecuix sota la sotana.
No hi ha cap curiositat pel drama humà de mossèn Cinto, cap mena de respecte pel poeta més estimat de Catalunya, pel seu univers sentimental, per les seves idees, pels seus interessos personals, pel seu món particular i subjectiu que és el responsable d’una de les aventures literàries més importants de la literatura europea del vuit-cents. No hi ha enlloc del film la passió de Verdaguer per la llengua viva d’aleshores, per l’energia palpitant que el fa escriure com un posseït, ni pel paisatge, ni per la creativitat i l’esforç, ni pel temperament tardoromàntic que va saber fer fructificar. Cap interès per la religió, per la passió i mort de Jesús entesa com un presagi i una maledicció espiritual, tampoc per la història èpica que el feia somniar. Cap retrat de la seva evolució personal, de la seva dramàtica vocació pública, alhora creadora i destructora, cap interès per fer entendre el drama d’un home psicològicament devastat, rosegat pel sentiment de la culpa, per la insatisfacció íntima, ni per la tempestuosa vocació de llibertat personal amb la que provava de sobreviure. Cap interès pel grandiós món d’aleshores. Només despatxos i més despatxos, passadissos i tresillos, exactament l’hàbitat natural dels responsables de la cinta.
Baltasar Porcel ja va fer això mateix, en la seva famosa entrevista a Verdaguer del 2002, servint-se del colossal prestigi del poeta per donar-se importància i omplir la butxaca. Veus avui aquella infame entrevista i et queda clar que l’escriptor important és Porcel i que mossèn Cinto només hi és per equivocació, que és un pretext, un recurs perquè la vanitat més gran de Mallorca badi boca. Però almenys Lluís Homar va defensar un Verdaguer digne i no feia l’estaquirot com el lamentable Ernest Villegas. Almenys Porcel, en la seva maldat infinita, tenia una categoria humana i cultural, un sentit comú que no apareix en aquest nou film. Si volia parlar de sexe malaltís i de repressió, per què Bru de Sala no s’ha atrevit a fer una pel·lícula sobre, per exemple, Montserrat? Potser hi farà amics.