Els talibons són com els talibans però en bo, com indica el seu nom. Militants radicals com els d’Afganistan però, en aquest cas, d’excel·lents sentiments i millors paraules, apòstols de la bondat, persones de bona jeia. De bona jeia i, ja t’ho diré, sobretot de bon jeure perquè mai s’esveren amb la feina, se la prenen amb grans dosis de calma i fan molta vida contemplativa. Els talibons, per descomptat, volen la independència de Catalunya d’una manera radical i absoluta, però no pas per ara, ni per avui, ni per demà, ni per la setmana entrant. Han de muscular-se abans, han de reposar, han d’ampliar la base, han de crear una subcomissió parlamentària d’estudi o una taula de treball, de diàleg. Les taules els agraden però encara més les cadires. Volen sincerament la separació d’Espanya, molt sincerament, amb sinceritat extrema, mai no ho poséssiu en dubte perquè s’enfaden, però és que la nostra societat tampoc es pot tancar al món i ha de comprometre’s amb totes les bones causes del planeta. És com a la Guerra Civil de 1936, quan uns feien la revolució perquè no volien fer la guerra, perquè a la guerra els podien matar i cremant esglésies no, i ara és com aleshores però corregit i augmentat. Ara fan declaracions institucionals, manifestos i proclames. Tuits. S’expressen. Fan concursos d’idees. Se solidaritzen amb la causa del poble quintaforcà, sobretot perquè com més lluny és la Quinta Forca més se solidaritzen. Fan servir aquest anglicisme-castellanisme espantós de donar suport i fins i tot de donar tot el suport, com si en català no féssim costat als nostres amics, com si no fóssim amb ells en la defensa d’uns determinats valors. Com si en la dissort no els defenséssim. Els diputats donen o no donen suport al govern, i jà està, però no existeix això de tot el suport, ni el mig suport, ni el suport de tres quarts amb folre i manilles. La lluita pels drets de la dona i ciutadana és potser massa digna, respectable i important per convertir-la en una comèdia de polítics que s’esgoten en la xerrera i després ja no tenen més energia. No hi ha dubte que els talibons són més simpàtics que els talibans, són més amables i hedonistes. Són millors companys si hem de sopar plegats. Però és que els talibons mai no haurien guanyat la guerra als americans i als seus amics. I això que Josep Borrell ja ens ha dit que els talibans parlen millor anglès que els partidaris de la pax americana.

Els talibons fan tots els papers possibles perquè volen ser agradosos a la societat que els empara. Són bones persones i, n’hi ha, fins i tot, molt bones persones. No són com els talibans espanyolistes que són persones dolentes però que, en canvi, manen i ens donen ordres i, de moment, ens estan guanyant la nostra guerra. Davant de la impotència i frustració que, per exemple, tots sentim durant la caiguda de Kabul per l’anunci esgarrifós que els drets de les dones seran respectats dins del marc de la xaria -que s’han donat entre tots, ells- el silenci ha estat aclaparador, tristíssim. És el silenci de les dones catalanes i musulmanes solidaritzant-se amb les seves germanes afganeses, el silenci de les associacions de musulmans catalans, el silenci de les feministes professionals proclamant un cop més que si toquen una dona les toquen a totes, el silenci dels polítics oportunistes que feliciten els votants per la festa del Xai i altres silencis notoris. Potser per pal·liar aquest mutisme que algunes polítiques han expressat les ganes de plantar cara a la dictadura dels mul·làs. Com per exemple la consellera Gemma Geis la qual, en un tuit, afirmava que estava segura que “conjuntament amb els rectors de les universitats i la comunitat universitària compromesa amb la lluita contra la barbàrie sabrem articular accions de solidaritat amb la comunitat universitària afganesa”. Hauria estat tan genial, tan bo, però tan bo, que alguna dona universitària afganesa respongués, que hagués donat les gràcies per la bona iniciativa del govern català, que no ens sabríem a venir. Però presumiblement aquests dies estan salvant la pell i no tenen gaire temps per respondre tuits. És per això que, amb gran diligència, el director de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Alay, no només ha fet de reporter de guerra del que passava a l’Afganistan -confonent una foto de l’evacuació de filipins el 2013 amb una foto d’evacuació d’afganesos de fa tres dies-, també ha fet un altre simpàtic intrusisme. Espontàniament ha volgut fer de suplent del que pensen les dones afganeses amb una xamosa piulada, feta sens dubte per ajudar: “Gràcies consellera. Ho agrairan molt especialment les estudiants afganeses.” Som els millors, oi que sí?