A certes persones, fins i tot a certes persones espanyoles, tot el que no sigui una raspallada, una llepada, una genuflexió, una epifania, els sembla que és un insult, un atac, un intolerable atreviment. No descobrirem avui que l’espanyolisme és un nacionalisme perillós, xenòfob, que Espanya és tradicionalment terra de brega i de conqueridors, que allà on van, triomfen, sigui a Amèrica o al Nord d’Àfrica, on tot són bons records, germanor i rialles. Algunes d’aquestes persones espanyoles que no accepten la crítica i exigeixen sempre submissió, a més a més, tenen la fabulosa pretensió de la superioritat moral. És de tal manera que combinen un sincer amor al “Santiago y cierra España” amb l’humanisme d’autoajuda, la ciutadania del món que han après a internet, la comprensió interterritorial, els bons aliments, els bons sentiments, el feng shui i la salvació de les balenes. Però ai si se’ls diu la veritat, o si més no, una altra veritat, o una altra opinió, encara que sigui equivocada, ai si se’ls duu la contrària i se’ls recorda que són el que sempre han estat, uns pinxos amb ínfules. Aleshores, de cop i volta, per art de màgia esdevenen tots mestres en saber psiquiàtric, i amb gran professionalitat i ciència et condemnen immediatament al manicomi, el declaren reu del crim d’odi amb només un cop d’ull, et diagnostiquen sense el benefici del dubte que tot tu supures, exhales, respires, d’allò més malament, que estàs malalt, que ets el pitjor. I són els teus jutges. Sí, no dissimulis perquè ets el pitjor. I, naturalment, ells són el millor. Et discriminen i t’apallissen verbalment però només tu en tens la culpa, només tu, per parlar diferent, per pensar diferent. Vés amb compte amb el que dius que et vigilem, Galves, nosaltres i només nosaltres som la democràcia. I també som la clínica. I som la policia, i som la justícia i som el saber. Em faríeu por si, primer, no féssiu riure, si no fóssiu tal com us va descriure Michel Foucault, nítidament.

No tots, és clar, no pas tots, però alguns, vosaltres, heu conviscut amb els catalans sense ganes, sense interès, amb ressentiment, amb la distància de l’oblit i del disgust, deixant-nos entendre a cada moment, durant anys, dècades, que mentre a Catalunya no siguem com a la ciutat de València o Perpinyà, que mentre no ens fiquem el català allà on ens hi càpiga no parareu. Que Catalunya és vostra i no dels catalanoparlants. Penseu que és inadmissible, ridícul, curiós, no ser espanyol a Espanya. Que no esteu disposats a acceptar cap convivència que no suposi la lenta i inexorable assimilació de la cultura i de la llengua catalanes, que no accepteu cap més situació que la violència del més fort, el que vosaltres considereu una relació natural, espontània, lliure. Us molesta que els portuguesos trenquin la unanimitat política de la Península, us molesten els andorrans, els gibraltarenys, us molesten els bascos i els catalans, els gallecs, que us fan veure que no, no i no, ni són espanyols ni en tenen cap ganes de ser-ho. Us molesten tots aquells que no són com vosaltres i només us agradeu vosaltres. No parleu cap més llengua que l’espanyol, l’espanyol familiar, però els que tenen la ment tancada, els limitats mentals són els catalanoparlants. Ni viviu ni deixeu viure ni sentiu cap mena d’empatia, cap mena de solidaritat cap a la terra i la gent que conviu amb vosaltres.

Mentre Inés Arrimadas va repartint cors partits en tres, amb tres banderes pintades, amb un somriure que li omple la cara, ai que bonic, parla només en espanyol perquè considera que és la llengua amb la que s’entén tothom. S’ha acabat el respecte al català que durava des de la Transició perquè ha vingut a salvar Espanya. Diu que està en contra de les fronteres però mai repetiria això si visités Ceuta i Melilla, perquè allà és ben diferent, perquè allà la frontera sí que es bona perquè és espanyola i andalusa. Arrimadas ha vingut a Catalunya a fer supremacisme espanyol i no se li pot dir que no el faci. No se li pot privar que destrueixi la convivència dient que a les escoles catalanes s’adoctrina la mainada, dient que els mitjans de comunicació en català són sectaris mentre que els que es fan en espanyol són admirables i molt professionals. Arrimadas té dret a dir que el nacionalisme català és dolent i l’espanyol és bo, però si algú diu el contrari es veu que seria un nazi. Arrimadas i el seu partit demanen el vot perquè la llengua catalana deixi de ser l’única llengua pròpia de Catalunya, perquè la llengua catalana no tingui cap protecció legal ni cap preferència social, perquè acabi diluint-se i desapareixent. Perquè deixi de fer nosa, perquè els autèntics problemes dels catalans, com diu el tòpic, al capdavall només són diners. Mentre el Govern de Rajoy amenaça el Govern català legítim amb l’ús de l’exèrcit, amb el vessament de sang, els polítics de Ciutadans, polítics supremacistes, intenten intimidar la població catalana perquè calli i renunciï a la protecció a la seva llengua i la seva cultura. Perquè no denunciï que l’única xenofòbia que hi ha avui a Catalunya és la que es projecta sobre els catalanoparlants al cinturó de Barcelona. Un cop més l’imperialisme espanyol fa servir la política més eficaç, la por.  Però, certament, a alguns ens hauran de fer callar amb alguna cosa més que amenaces.   

Jordi Galves
República Belga (7) Cornellà no és com Catalunya Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (6) Carta als presoners i exiliats Jordi Galves