Des que Artur Mas va clavar la seva pupil·la blava —només les princeses i els presidents tenen sempre la pupil·la blava— dins la pupil·la emancipada i autogestionada de l’angèlic David Fernàndez que no havíem vist una mostra d’afecte així com la que ens ofereix la fotografia. Contra tot pronòstic periodístic, Gabriela Serra va dedicar aquest somriure brillant que vostès hauran comprovat a la imatge, què dic brillant, radiant com un sol asteca, al diputat demòcrata Lluís Coromines durant el procediment burocràtic de registrar a l’oficina del Parlament la cèlebre llei del Referèndum. Al taulell de vetes-i-fils de l’administració parlamentària, a aquesta Puntual que sempre va tard per les coses de la política, s’hi veuen els altres dos, indiferents al fenomen amorós i entendridor, la diputada vigatana Marta Rovira i el diputat anticapitalista Benet Salellas. No sabem què es diuen ni n’hem de fer res perquè ses il·lustres diputacions civils res no tenen a veure amb el tracte humà, més que humà, que es veu, per fi, que es tenen. Que ensenyen. És el somriure vertical que, com si fos una flor, com una extemporània vagina, amaguen pudorosos les senyores i senyors polítics normalment però no en aquesta ocasió. Que sigui per molts anys aquest nudisme.

És un somriure vertical entre els de dalt i els de baix, els del Govern i els de l’oposició independentista, els superiors i els inferiors, entre els que són més d’esquerres i els que són més centristes, entre els que són més de cap aquí i els que son més de de cap allà. Si penses que el teu compatriota és el teu enemic mortal i moral no pots ser independentista de cap de les maneres, per molta gesticulació que facis. Si penses que ets un aristòcrata intel·lectual i que tothom és idiota, mesell o enganyat excepte tu mateix, aleshores no pots ser independentista. Perquè, en realitat, no pots sofrir la meitat del teu país i, si vols ser sincer amb tu mateix admetràs que Catalunya, la Catalunya real, no t’agrada, només t’agrada la teva particular idea del que hauria de ser Catalunya. Per això els comunistes ortodoxos —a diferència de les persones amb idees més o menys marxistes— no poden ser mai independentistes, perquè el país, la comunitat dels connacionals els la bufa, no hi creuen, i l’odi social, la revenja és el seu únic programa polític. Per aquest motiu l’himne del comunisme es diu La Internacional, perquè per al comunista només hi ha una sola pàtria i una sola convicció religiosa i emotiva, una sola identitat col·lectiva: el proletariat.

Diria que, per a molts éssers humans, és millor organitzar-nos per comunitats culturals, nacionals, històriques, que no pas per classes socials. Diria que a molts ens agrada aquest govern d’unitat nacional entre els diputats de Junts pel Sí i de la CUP que, de fet, governa a Catalunya. Respon a un sentiment majoritari en favor de la unitat política de totes les forces independentistes, en favor d’un cert compromís històric, que diria Enrico Berlinguer. Les forces polítiques que anteposen els interessos nacionals i col·lectius a qualsevol altra consideració són les que construeixen la concòrdia nacional, un tarannà indispensable si es vol aconseguir la cohesió que exigeix la independència. A mi m’agrada molt, enormement, aquest somriure de Gabriela Serra i m’hi identifico tant que estic per dir-li que jo també sóc una dona vella, lletja i gorda, copiant les seves paraules d’un dia. Com ho és la humanitat, per altra banda.