L’espanyolisme polític continua estripant-se per dins. Ja no és la independència de Catalunya o la d’Euskadi la que no saben com combatre, fins i tot és la tímida independència dels jutges amics, la independència tantes vegades proclamada com, a estones, difícil de creure, la que tampoc no volen. Fets i no paraules. Ja no és que no els agradi la programació de Tevetrès ni l’escola catalana, que no els agradin els immigrants, ni les feministes, ni l’animalisme, ni les energies renovables, ni Slesvig-Holstein, ni el color groc, ni la universitat pública i gratuïta, ni el Barça, ni les cançons d’Albert Pla, el cert és que l’espanyolisme només s’agrada a ell mateix, no està disposat a tolerar cap diversitat i es pensa amb dret d’imposar-se per la força a qualsevol independència. Casi ná. Ahir, Albert Rivera va atacar la llibertat de càtedra dels mestres d’una escola. Ahir, el ministre de Justícia, el ministre que ve de les timbes i de les apostes, Rafael Catalá, va denunciar temeràriament les seves reserves sobre la competència d’un dels jutges de la Manada, l’excel·lentíssim senyor Ricardo González. Com si només aquesta persona suscités dubtes i l’opinió pública no pogués fer-se altres preguntes, encara més adients. El descrèdit és tan profund que els tractaments de respecte ara i aquí només poden ser un sarcasme, senyores i senyors del jurat, la convulsió és tan severa que el Govern nacionalista d’Espanya només sap actuar en l’arbitrarietat i en la lluita intestina, convençut que l’Estat sempre serà etern i tan sòlid que podrà pagar indefinidament tots els costos polítics, com algun dia aconseguirà pagar el quimèric deute exterior. El Partit Popular avui està en guerra civil i arrossegarà en la seva catàstrofe tot allò que trobi pel camí, com una bèstia ferida i desesperada. Aquesta Espanya s’acaba perquè és insostenible, perquè no pot durar. Perquè no és un projecte de futur que susciti esperança sinó una mera resistència al pas del temps.

El règim de 1978 no ha sabut evolucionar cap a una democràcia moderna i homologable a totes les altres democràcies del planeta. El nacionalisme identitari espanyol s’ofega, sense remei, en la nostra societat cada vegada més diversa i conscient de les noses inacceptables del passat. En una societat cada cop més mestissa. Perquè és un nacionalisme arbitrari, intolerant, absolutista. Perquè M. Rajoy només pretén perpetuar-se indefinidament en el poder després d’haver eclipsat el PSOE, sense cap altre projecte polític que el pas del temps. La política del partit majoritari d’Espanya ja no és l’entusiasme conservador de José María Aznar sinó la coacció, la intimidació preventiva, les pressions psicològiques, la persecució de la llibertat d’expressió, l’imperi de l’arbitrarietat. L’independentisme catalanista ha deixat al descobert una determinada Espanya frustrada i entotsolada, que no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. D’aquí venen les simpaties internacionals per la llibertat dels catalans. No són el fruit d’una bona campanya de premsa sinó la constatació pública, planetària, d’una decepció, d’un desengany més enllà del sol i la paella.