El president Torra, el més tenaç i determinat de la nostra història recent, m’agrada perquè fa el mateix cas dels partits polítics que la majoria dels ciutadans: entre poc i gens. La seva capacitat per sentir-se indiferent a les coses que només brillen, per passar olímpicament dels poders fàctics que no pot combatre és colossal. De Vox a la CUP, tothom se’n queixa, tothom el critica, especialment els del seu grup polític. Mai ha estat tan fàcil blasmar i erosionar, difamar, un president legítim, el qual, obertament, prescindeix dels consells que no ha demanat i menysprea les pràctiques mafioses d’una classe política perduda en el seu onanisme, en el seu egoisme classista. Tampoc no té cap mena de consideració pels mitjans de comunicació i pels periodistes segrestats pels interessos inconfessables dels partits polítics, pel mercadeig de favors. Per a Quim Torra és infinitament més important visitar i enraonar amb els professors i alumnes d’una escola d’educació especial que no pas anar a fer una vichyssoise, en algun restaurant car, amb algun senyor feudal que es pensa que encara domina una part de l’opinió pública. De porros ja en tenim prou, i d’al·lucinògens també.

Un president que dedica un temps determinat a fer la ruta poètica de Joan Vinyoli a Begur els fa molta ràbia. En primer lloc perquè cap dels que l’escarneixen han llegit ni entès Vinyoli, i el món de la política només està disposat a tolerar ignorants, pinxos, maltractadors, carcellers, però mai persones amb profunditat intel·lectual i decència cívica. La Generalitat, avui, és una administració fantasmagòrica, sobrevigilada, intervinguda militarment per Madrid, de manera que l’única cosa sensata que es pot fer és mantenir, si més no, la dignitat de la institució presidencial, resistir l’intervencionisme colonial i, sobretot, ser al costat del poble, al costat de la societat civil, dels homes i dones que fan possible l’ufanós associacionisme del que tant presumim. El director d’un gran banc potser es pensa que el president Torra hauria d’anar al casament d’una filla seva, com si fóssim a la pel·lícula El Padrí, però el Molt Honorable té altres idees, altres prioritats, que mai no són personalistes sinó clarament polítiques. No refugiar-se en un despatx i ser al costat del poble, de tot el poble. Enraonar-hi.

Les persones que estan en contra de la llengua catalana, de qualsevol llengua, són bèsties

Miquel Iceta va acusar Torra de racista al Parlament, tergiversant el sentit d’un molt bon article que qualsevol persona decent subscriu. Efectivament, les persones que estan en contra de la llengua catalana, de qualsevol llengua, són bèsties. De l’espanyola també, però la llengua espanyola ni és en perill de supervivència ni rep sistemàtics atacs. Sí, efectivament, els que ens odien només per ser catalanoparlants són bèsties. Com diu el president Torra en el famós article manipulat La llengua i les bèsties: “tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus [en referència a les faules]. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.” Algunes persones que citen cada dia l’article 3 de la Constitució Espanyola per intentar justificar el vergonyós genocidi cultural, genocidi d’Estat, contra la llengua catalana obliden sistemàticament que en el seu apartat tercer, el text constitucional determina que: “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Una disposició que ha estat sistemàticament incomplerta per tots els governs de Madrid des de l’adveniment del règim de 1978. Per aquest motiu l’eminent filòleg Joan Coromines , ja el 1982, va rebutjar la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons Xè el Savi:  “retorno un premi enviat per un Govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen".

Avui sentireu a dir a les notícies que Torra espia quina llengua fan servir els nostres infants als patis de les escoles. Com si fóssim tots tan cretins com es pensen. És una notícia tan autèntica com les notícies de la nena que pintava banderes d’Espanya, com les acusacions contra els professors de La Seu, com les acusacions als professors de l’Institut el Palau. Segons el criteri de les persones que volen la mort del català els sociolingüistes de l’estudi no haurien hagut de fer cap treball de camp, no haurien d’haver fet cap tasca científica, amb dades reals i, lògicament, sense identificar-se per evitar distorsions ni hipocresies lingüístiques. Els estudiosos de la Plataforma per la Llengua saben perfectament el que fan i aquesta és la manera convencional i científicament homologada per fer, arreu del món, estudis sobre la salut d’un determinat idioma. Sempre d’incògnit. Però el que passa és que no volen que es faci cap estudi científic, no volen que apareguin informacions solvents. El que volen és que la propaganda contra la llengua catalana ocupi tot l’espai mediàtic. Volen anar dient que la salut del català és envejable només perquè ho diguin ells, perquè ho opinin ells. Perquè silenciar el genocidi contra la llengua catalana és la millor estratègia per continuar el genocidi. Per què no volen saber quina salut, realment, té avui el català? Per què només recorren a la Constitució quan els interessa? On és l’especial respecte i protecció que mereix al català segons la llei suprema? 

 

Jordi Galves
República belga (210) No ha estat un crim d’Estat, diuen Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (209) No n’hi ha prou amb entendre’s Jordi Galves