Si fas massa cas dels partits acabes combregant amb rodes de molí, soterrat amb la calç viva del GAL o ballant amb els cors i danses de Millet i Montull del Palau de la Música. El meu vot només és meu, és de les poques coses que no em poden prendre, i precisament per això voto qui vull i si vull. Si em dona la gana. I voto persones, ni ideologies ni partits. Me’n refio més del factor humà que de les músiques celestials de les campanyes electorals. Només faltaria que, a sobre, haguéssim de ser encara més gregaris del que ja demostrem com a societat, nació o com vulgueu que se’n digui. A les eleccions municipals voto ben convençut el meu pastisser i amic Lluís Riera. Quan vaig comprendre que el candidat de la CUP del poble era, per una banda empresari i, per l’altra, el notable artista de les xocolates artesanes, dels cruixents pans de fajol i segó, de les coques, pastissets i cremes, vaig accedir a la següent evidència. Que pots tenir un amic i que, a sobre, el pots votar. I no és l’únic. Per la banda del comerç, de l’intercanvi, de l’economia i les relacions humanes, durant les pròximes eleccions també votaré un altre amic, en aquest cas, el sumptuós fornidor de carn damunt del marbre de la cuina de casa. I d’un altre partit, en aquest cas, de Junts per Catalunya. He dit que el votaré però tampoc li farem ara un reportatge publicitari donant més pistes sobre la petita empresa familiar que regenta. Ni explicaré res de les circumscripcions electorals ni d’altres tecnicismes. Als empresaris pots votar-los si et semblen bé, però sense deixar tampoc que se’t repengin. Votaré Salvador Vergés i Tejero perquè encara que no se sàpiga gaire, és ara com ara, una de les millors esperances de la nova política a Catalunya. Una cara nova, contrària al corporativisme intern dels partits i, sobretot, un nou projecte en aquest xiclet tan estovat en el que han convertit la política d’avui, la història de mai acabar. Encara que siguem amics, espero que em deixeu parlar-ne bé.

No tenim exèrcit i, per tant, els empresaris són l’únic poder sectorial que té el país

Tot i que si parles malament d’un polític, és millor que parlar-ne bé, sempre quedes millor, perquè el polític s’acaba equivocant un dia o un altre, sempre et decep, sempre vol anar per allà on tu no aniries. Però també penso que opinar és un risc i que opinar bé fins i tot és una necessitat. Encara he de viure molts més anys i he d’aprendre i desaprendre moltes coses més. Encara estic disposat a creure que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes i que els polítics nous, inquiets, disconformes, dinàmics, són la sal de la terra republicana. Que un jove empresari, i un empresari d’èxit, faci el pas d’entrar en política i deixi de guanyar diners per treballar pel país em sembla una excel·lent notícia. Sobretot després del Primer d’octubre i de la promoció oficial perquè les empreses abandonin Catalunya, perquè els capitalistes ens deixin en la misèria amb una subvenció del govern d’Espanya. Com quan els generals dels Estats Units o francesos, israelians, sud-americans, deixen la carrera militar per servir la democràcia, així veig avui que els nostres homes de negocis decideixin continuar, impertorbables, a Catalunya i, a sobre, participin de la vida política, com Joan Canadell, el de la Cambra. No tenim exèrcit i, per tant, els empresaris són l’únic poder sectorial que té el país. Salvador Vergés és, com en dèiem abans, un home nou, un enginyer de Ponts i Camins que un bon dia va quedar seduït per la màgia del president Puigdemont, la màgia que ens assegura que tots som propietaris del nostre destí i que Catalunya està destinada a les millors experiències com a col·lectivitat si és capaç d’aconseguir la llibertat nacional. Per aquest mateix motiu Vergés fou a totes les concentracions populars d’Urquinaona, i al Pertús, però tampoc ara ho xerraré tot perquè vinguin i ens l’empresonin. Perquè fer cas del que representa el president Puigdemont és just i magnífic, gairebé una necessitat moral, però suar la cansalada al costat de la gent que corre és la millor de les maratons. I  Vergés té cames per córrer.

Molts empresaris catalans s’han adonat que la revolució independentista catalana és una revolució interclassista, com la francesa, com la de Washington, com la de Vellut a Praga. I per això són partidaris de marxar d’Espanya. Avui els únics que parlen, a casa nostra, de revolucions de classe, són els nens de casa bona del PSC, els cínics d’El País, els comunistes conservadors i porucs, els defensors dels vells privilegis de la vella Guerra Freda, aquella que ens havia de dur al paradís socialista gràcies al pet nuclear. O repartint la propietat amb el colossal sentit de la justícia que van demostrar els marxistes d’ETA. Hi ha gent que quan parla de polítics procedents de l’empresa només sap citar Berlusconi. Jo, en canvi, penso també en Jaume Roures o en Bill Gates. Si els empresaris moderns, els d’ara i aquí, són d’aquests, potser aconseguirem la independència. El model empresarial i catalanista de Cambó, al capdavall, un fòssil abans de néixer, no va arribar gaire lluny. Ara toca un temps nou, més semblant al d’emprenedors lliurepensadors. Se me n’acuden uns quants, i de diferents èpoques, com ara Pitarra, Josep Irla o Joan Puigcercós.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (156) Antoni Castellà i els nazis Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (155) Em demaneu on som Jordi Galves