A França, on són molt però que molt gavatxos, Éric-Emmanuel Schmitt va demanar públicament al president Macron, tot just acabat d’escollir president, des de les pàgines de Le Monde, que fes el favor de ser un president literari. Que després de Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande ja en tenen ben bé prou de presidents —diguem-ne eufemísticament— interessats per altres coses, és a dir, de polítics interessats a no llegir ni el catàleg d’Ikea. Schmitt recordà mordaçment al senyor president Macron que, fet i fotut, encara és un nen de pit, i que no se n’amagui, que posats a amorrar-se a la mamella admeti públicament que xuma i xala per igual amb La Fontaine que amb Saint-Exupéry, que vindiqui els vindicadors de l’adolescència atrevida com Rimbaud, Verlaine i Baudelaire. Que digui al món sencer que és un jove president que va ben mamat perquè ha rebut la llengua de Molière, de Voltaire i també —això farà content el mestre Sánchez Piñol— de Claude Lévi-Strauss. Que si per a alguns mascles alfa llegir literatura fa una mica marieta de vellut, que no se n’amagui gens, que un autèntic president literari sempre és un millor president, que farà quedar millor als francesos arreu on vagi, i que un president que llegeix és algú que va més enllà de l’establert, que pot anar més enllà dels prejudicis, de les fronteres, dels límits. Un president que sovint llegeix ficció té més clara la frontera entre la veritat i la mentida, té més nítids els significats i el pes de les paraules. I pot ser més imaginatiu, també, pot anar més enllà dels límits de la política, de la tirania de la fatalitat.

 Fora meravellós que hi hagués una manera eficaç de suprimir l’estupidesa humana, seria realment una notícia colossal poder demostrar l’efecte benèfic de la lectura, però malauradament no és el cas

Personalment, no hi crec gens, en tot això. Hi ha persones perfectament admirables que mai no han obert cap llibre, i assassins en sèrie devots de la literatura més sofisticada. Llegir, com anar al cine, com anar en moto, com tocar la guitarra, com jugar als escacs, serveix, respectivament, per jugar als escacs, tocar la guitarra, per anar en moto, anar al cine i per continuar llegint. Walter Benjamin assegurava, i jo me’l crec, que la civilització i la barbàrie no són dues coses diferents sinó dues cares d’una mateixa moneda. Fora meravellós que hi hagués una manera eficaç de suprimir l’estupidesa humana, seria realment una notícia colossal poder demostrar l’efecte benèfic de la lectura, però malauradament no és el cas. Un cretí amb cultura és el cretí perfecte perquè la seva formació acadèmica li impedeix tenir la humilitat i l’autocrítica de la qual gaudeixen els llecs. El pare de Donald Trump, per exemple, —em penso que va ser ell— va eliminar la biblioteca del casal familiar i la va substituir per un bar, demostrant d’aquesta manera que si bé no era ni volia ser un home cultivat, almenys tenia sentit comú i que li era indiferent el que pensessin els altres. Pitjor que un ésser humà sense lectures és l’hipòcrita que es vanta del que no ha llegit. I encara el que no ha entès res del que llegia. Hi ha escriptors que si llegissin tot el que han publicat amb el seu nom serien autèntics mestres. 

La cultura, però, és el més important llegat polític que pot deixar un president. Algú que sabia d’aquestes coses, el canceller Otto von Bismarck, el faedor de l’Estat alemany, va deixar escrit que, més enllà de les peripècies polítiques, una nació és essencialment la seva cultura. Que una nació comença i acaba en la seva cultura i que la història dels pobles és, en definitiva, un combat cultural. Des d’aquesta perspectiva, els aduladors professionals no fan gaire bé al president Pujol quan sostenen que passarà positivament a la història per la seva ingent obra de govern, com a artífex de la immersió lingüística i com a fundador de la Universitat Pompeu Fabra. Que parlin d’una altra cosa, però no de la Fabra —ells en diuen la Pompeu, els animals— ni de la immersió. Que parlin de carreteres o d’hospitals si volen donar sabó, però no de cultura, per favor. Aquí quan parlen de cultura es refereixen només al drama de la dissolució de Txarango. 

Quan penso en la cultura catalana d’ara, penso immediatament en els venturosos anys que farà aviat Enric Casasses, el millor poeta viu en llengua catalana, el benefactor, el luxe car, clar i resplendent dels seus llibres en vers i prosa. És un poeta únic entre deu milions. El català s’ha enriquit com mai gràcies a l’Enric i ens ha fet millors en la nostra llengua. Amb ell potser passarà un cas com el de Gaudí, que van haver de venir des de l’altra punta del planeta, els japonesos, a dir-nos que era un creador extraordinari. Si el meu president fos monsieur Macron no caldria que li recordés que ja és hora que la nació li faci un homenatge públic. Com se li va fer a Verdaguer. Que se’l premiï i vindiqui i se’l popularitzi encara més, que es faci justícia amb qui és el millor escriptor de tots nosaltres. Quan, l’altre dia, vaig tornar a tenir l'oportunitat de deixar caure la idea d’un homenatge nacional en un despatx oficial em van respondre: “Com? Qui? Ah, Casasses dius que es diu? Espera que m’ho apunto. Casasses o Casassas, com s’escriu, Galves?”