Espectre, figura fantasmàtica, il·lusió, llegenda, ideal, ombra, aparició, malson. Carles Puigdemont, Carles l’Ardit ha esdevingut avui dia el personatge més inquietant de la política espanyola, l’únic president de la Generalitat contemporània que riu i no plora, l’únic que ha abandonat la tradicional figura de la víctima sacrificial per esdevenir, ell tot sol, el venjador del nostre poble humiliat i apallissat, la figura irreverent i imprevisible que protagonitza tots els pànics, tots els malsons d’un règim espanyol, espanyista i espanyolista, avui completament desconcertat, escarnit, incapaç en la seva rigidesa de comprendre que la batalla de l’opinió pública és un combat d’agilitat, oportunitat i de convicció. De seducció. Espanya ha perdut perquè l’opinió pública internacional estimarà sempre Robin Hood i Lawrence d’Aràbia, Carrasclet i l’Empecinado, el Zorro, el Lute i Badman per damunt de totes les legalitats vigents. Perquè l’aventura de la llibertat aplega totes les simpaties. El president del Govern M. Rajoy té un lapsus i fa referència a la República Catalana. La vicepresidenta Soraya Saénz de la Pinta, la Ninya i la Santa Maria es presenta davant de les càmeres amb el rictus forçat, amb la boca torta i amenaçadora, amb la ràbia de la impotència davant de Carles el Gran, el president superheroi. Inés Arrimadas, l’aspra filla del policia, la bella arrogant, també es mostra sobrepassada, burlada, per l’estratègia de la guerra de guerrilles, de la guerra guerrejada de Puigdemont, una guerra incruenta que desborda qualsevol previsió o càlcul fora del territori de la zona de confort. Aquesta és la batalla de la imaginació, de la dissidència, de la insubordinació, de la rebel·lió, del desconcert, de la derisió. Carles l’Intrèpid besa respectuosament la bandera espanyola però alhora protagonitza molts malsons d’aquestes nits passades a la capital d’Espanya. Pot ser darrere de qualsevol porta, de qualsevol paret, amagat dins de qualsevol disfressa. El president Puigdemont ha tornat, ja és aquí, i  ha retornat l’esperança a l’independentisme des de la proclamació de la República. La república belga té més entitat, legitimitat, dignitat i fascinació que no pas la pobra Generalitat espanyola intervinguda per l’article 155.

Hi ha qui s’ha sentit ofès o irritat en veure el delegat Enric Millo utilitzant els emblemes propis de la Generalitat de Catalunya en les seves aparicions públiques. No cal. De fet és un acte de coherència. La Generalitat, més enllà de la pompa i la circumstància, més enllà dels anhels del poble de Catalunya, no és en realitat altra cosa que una simple administració autonòmica espanyola. És una gestoria. Una miserable i prescindible entelèquia sense realitat política. Si no serveix ni tan sols per promulgar la llei de Pobresa Energètica, si no serveix per restaurar el president legítim, democràticament confirmat en el càrrec per la majoria absoluta dels electors, si no serveix per proclamar la independència quan els independentistes han guanyat reiteradament i neta les eleccions, aleshores, ben bé se la poden confitar. No s’ha de participar de la comèdia ni un minut més. No oblidem pas que la recuperació de la Generalitat al segle XX va ser una pensada del medievalista Lluís Nicolau d’Olwer perquè Francesc Macià renunciés a la República Catalana, a la independència en favor de l’autonomia l’any 1931. La Generalitat no deixarà d’estar intervinguda, segrestada, pel poder central mentre l’independentisme sigui el corrent polític majoritari. Volen evitar un altre 1 d’octubre i el que estant fent és que cada dia sigui un 1 d’octubre. El corrent, torrent, majoritari no tornarà a les nostres institucions fins que el president legítim no sigui investit com a cap d’Estat de la nació catalana. Qualsevol altra opció és fer comèdia i anar tirant de la rifeta.