La ment jurídica no deixa de sorprendre les persones normals, encara que passin els segles dels segles. Per una elevada quantitat de diners, un bon advocat et pot defensar una cosa i, simultàniament, la contrària. Amb la mateixa cara, amb la mateixa competència intel·lectual, amb idèntica professionalitat. Ara dius que un narcotraficant —els narcotraficants sovint tenen advocats excel·lents— és un àngel baixat del cel, i després defenses una pobra senyora d’una abús intolerable de l’administració pública. De fet es tracta d’això, ara de mirar el got mig ple, i d’altres vegades el got mig buit. I fins i tot de no veure pas el got.  No és estrany que, a diferència dels metges o d’altres professions liberals que abans s’havien pogut dedicar a la política, avui la dels advocats i similars és la professió més habitual entre els representants polítics. Segon bufi el vent han de dir una cosa i la contrària, han de dir simultàniament que sí i que no, i sovint parlar molt sense dir res. Com més altruistes i idealistes es presenten davant dels votants més cínics i sense principis morals acostumen a ser els polítics. I els que no són mercenaris encara són pitjor, són els durs integristes, els intolerants, els que pensen que les seves idees polítiques són les úniques que haurien d’existir. No tots, és evident, això ho saben vostès millor que jo. De manera que no ha estat una bona idea judicialitzar la política, deixar que la política sigui un àmbit d’especulació, de modificació interessada de les vivències, de consagració de les opinions per damunt dels fets. De manipulació ideològica a través dels jocs de paraules.

Així ahir, els fiscals Zaragoza, Moreno, Cadena i Madrigal van convertir l’al·legat conclusiu en un festival de pirotècnia verbal per justificar l’injustificable. Van declarar delictiu tot el que no està autoritzat i van retorçar les lleis, la semàntica de les lleis i el noble ús del llenguatge per a la finalitat política del judici alliçonador. Contra els advocats sagaços, contra les àligues jurídiques que havien proclamat que la defensa dels presos polítics s’havia d’orientar des de la submissió psicològica i el tecnicisme jurídic, ahir el ministeri públic va clavar una filípica de contingut clarament ideològic i políticament repressiu. Espanya, la sagrada unitat d’Espanya, com a centre nuclear de la justícia, d’acord amb la doctrina de Carlos Lesmes, acaba esdevenint el referent que justifica la manipulació sistemàtica del termes ‘Constitució’ i ‘democràcia’ com a sinònims d’Espanya. De tal manera que els enemics d’Espanya passen a ser enemics de la Constitució i de les llibertats democràtiques. De manera que els partidaris de la independència de Catalunya esdevenen enemics de l’ordre constitucional i, per extensió, de la llei i de l’ordre, partidaris de violència i de la barbàrie.

Des dels temps del sofisme a l’antiga Grècia, de la manipulació lingüística de la inquisició espanyola i del règim nazi, que no s’havia abusat tant dels jocs lingüístics que només pretenen omplir de falsa profunditat la desvergonyida manipulació del noble significat de les paraules. Ahir es va arribar a parlar de “violència pacífica”, es va afirmar que les brutals pallisses policial servien per preservar la convivència de la nostra societat, i que les detencions il·legals tenen una justificació jurídica, que no són un pretext. Es va proclamar que la defensa de la unitat d’Espanya  —en això consisteix la Constitució— no només és una obligació legal sinó cívica. I que la violència armada no era imprescindible per a un alçament. Que hi pot haver alçament sense alçament. I fins i tot es va assegurar que sense haver-se proclamat l’Estat d’Excepció, de facto, va existir a Catalunya sota les ordres de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es va parlar de “pluriconvergente”, de “psicofísica” i, fins i tot de “bastanteidad”. Quan el llenguatge arriba a aquests graus de sofisticació, als graus de Feliciano de Silva, potser que recordem les paraules del Capítol primer del Quixot: “la razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera que mi razón enflaquece, que con razón me quejo de la vuestra fermosura”. Efectivament són les paraules d’algú que ha tallat amarres amb la realitat. Són les paraules d’un boig.