S’espera per a dijous una esclatant victòria dels partits independentistes en forma de majoria absoluta. Naturalment, per dir això que dic no tinc cap coneixement addicional del que no disposin els altres, ni he fet servir cap andròmina secreta, ni cap altre estri, res, tret de paper, llapis i una bola de vidre de segona mà, rescatada de les escombraries de casa del periodista Enric Juliana si he de creure l’enigmàtic individu que me la va vendre. Aviat veurem si l’he sabut fer anar, si he aconseguit desxifrar correctament les imatges auspicials del nostre futur polític més immediat. Els partits espanyolistes, Ciutadans, el PSC i el PP no aconsegueixen superar ni en vots ni en escons l’independentisme perquè amb un discurs negatiu, d’amenaces i de servilisme amb el poder central de Madrid no es fa política a Barcelona. Ni es pot fer veure que l’independentisme no és la principal força política catalana encara que s’hagi presentat dividit a les eleccions amb imprudent temeritat.

També auguro que malgrat les dinàmiques internes separadores, ERC i Junts per Catalunya estan condemnats a entendre’s i a unificar-se si volen un futur plausible per al separatisme guanyador. A ERC hi ha Marta Rovira, una dona fonamental, tenaç, intel·lectualment pragmàtica, potser diria que una mica massa vigatana, en el sentit històric i polític que té la paraula vigatà. O massa atlàntida si volem, com Marta Pascal, que també és del mateix poble, però hom diria que la Rovira pot tenir una millor capacitat de comprensió. Ha entès millor que molts —per descomptat sempre millor que l’entranyable il·luminat de Joan Tardà— que l’independentisme pot arribar a acords provisionals amb el món de Podemos però que, de fet, l’Esquerra postcomunista és un moviment tan espanyol com ho pugui ser el PSOE de Ferraz i que Pablo Iglesias es defineix a ell mateix com a “patriota espanyol”. A tota Europa l’ultraesquerra, com ho és la CUP a casa nostra, fa un camí a part, idealista i testimonial, paradoxalment lluny de les grans majories populars. Només cal que veiem que, segons les darreres enquestes dels votants a casa nostra, els electors amb més renda econòmica i de més nivell d’estudis són, precisament, partidaris de la CUP, el partit de les excel·lents intencions que, ara com ara, no ha sabut seduir el gruix dels votants catalans de Podemos.

Les decisions que es prendran en les properes 72 hores condicionaran per sempre els propers 20 anys. La independència de Catalunya només vindrà de la mà de les forces polítiques aglutinadores com Junts per Catalunya, i com ERC si sap créixer com a partit. La combinació de les dues forces en una, sense sectarismes ni deutes amb cap agent social ni econòmic, podria ser el partit transversal que cal, com el PSOE dels temps de Felipe González, com l’Ulivo i la Unione de Romano Prodi, l’autèntica plasmació del compromís històric, del gran acord de país entre el Partito Democratico della Sinistra i la Democràcia Cristiana. “Aneu junts, unitat, aneu plegats”, repeteixen incansablement la majoria d’electors independentistes, i també la majoria de comentaristes que pensem que l’hora és greu i que la separació d’Espanya avui és més fàcil que ahir perquè ja no saben què fer, perquè no podran resistir gaire. A Madrid donen per acabat el procés... perquè efectivament voldrien que s’acabés, perquè no poden més. El que passarà és que dijous ERC guanyarà les eleccions. I que per governar haurà d’entendre’s amb Junts per Catalunya. O que guanyarà Junts per Catalunya. I que per governar haurà d’entendre’s amb ERC. De moment la formació liderada pel president Carles Puigdemont és una força autènticament innovadora que no genera ni la desconfiança del sectarisme comunista ni la desconfiança del postpujolisme corrupte. Es presenta com una força inclusiva, aglutinadora, centrípeta, és a dir, el contrari del que fan les nostres rentadores per eixugar la roba. El contrari que alguns polítics que exclouen en lloc de sumar. Carles Puigdemont té tota l’autoritat moral i sap manar. Encara que si fos per ell, personalment, ja fa temps que estaria retirat de la política. Tenim l’autèntic Romano Prodi català a Brussel·les i, per sort, és el president legítim, Carles l’Ardit, Carles l’Innovador. Quan algú m’expliqui la diferència ideològica entre Ester Capella i Eusebi Campdepedrós o entre Josep Costa i Albert Bosch o entre Marta Rovira i Eduard Pujol deixaré de creure en un gran partit de centreesquerra que ens dugui a la independència. El PDeCat, com Unió Democràtica, és mort i enterrat, escapçat, vet aquí perquè alguns que n’eren han anat a buscar aixopluc a ca l’Iceta. En veurem també alguns a ca l’Albiol quan passi una mica més de temps, ja veureu com serà divertit.

Si la bola de vidre que m’han venut no m’enganya, el president Puigdemont empresonat a Estremera amb Oriol Junqueras, tots dos acabats de ser reelegits, serà una bomba que esclatarà a la cara de M. Rajoy i de Soraya Sáenz de Santamaría, la boleta de sofre. A Europa no poden tolerar que es noti tant i tant que la democràcia espanyola, de fet, és trepitjada cada dia. Va, per favor. Si fins i tot la CUP diu que el president legítim és Carles Puigdemont, si tothom veu que és l’actiu més important de l’independentisme, el polític més hàbil per a la pròxima batalla contra Espanya.