Si Nelson Mandela, terrorista i capità de la llibertat negra de Sud-àfrica, va ser considerat presoner polític arreu del món durant els vint-i-set anys que va passar empresonat, esdevé impossible pensar que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart no ho siguin també. Els mitjans de comunicació espanyols insisteixen aquests dies en desmentir aquesta evidència sense cap argument sòlid, sense la més mínima versemblança. Però el fet és que un presoner polític és una persona privada de llibertat per raons polítiques, per un compromís polític que el duu a accions contràries a un govern considerat il·legítim, independentment del fet que aquestes accions siguin violentes o no. Així, els terroristes d’ETA són presoners polítics de la mateixa manera que ho va ser Gandhi. I tot i que, l’ús pacífic de les reivindicacions polítiques sigui molt de grat de les societats democràtiques modernes, qualsevol Estat que se senti en perill, sigui per causes violentes o no, aplica un ús restrictiu de la llei destinat a garantir la seva autoritat en el territori que governa. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són acusats del delicte d’oposar-se a l’acció repressiva de la policia, una acció que a Madrid mereix medalles, aplaudiments i a Barcelona genera indignació. La llei espanyola, que no té res de cega ni d’imparcial, s’aplica per evitar a qualsevol preu la independència de Catalunya i per aquest motiu és molt més dura que l’acció legal del franquisme contra Catalunya. Durant la dictadura no es va empresonar cap president d’Òmnium Cultural senzillament perquè en aquella època la unitat d’Espanya no estava en perill, el catalanisme era només una molèstia. I ara és un perill molt gros. L’independentisme català ha aconseguit per primera vegada en la història posar en qüestió un mapa peninsular que es presenta a través de la fantasia nacionalista com un espai gairebé natural, geogràficament pur, amb total indiferència per la història i per la contundent realitat política que suposa Portugal, una altra manera de ser a la Península Ibèrica lluny d’Espanya per acostar-se a Europa.
Fatalment hi haurà més, molts més presoners polítics, no només intentaran destruir econòmicament el president Mas, també miraran de fer por i acovardir els altres líders de la independència de Catalunya a través de les més diverses iniciatives repressores. Intentaran per qualsevol mitjà que, des del bàndol català, s’arribi a utilitzar la violència i així, d’aquesta manera, intensificar encara més la destrucció de Catalunya. Dels presoners polítics passarem necessàriament als presoners d’opinió, intentaran tancar tevetrès i tots els mitjans de comunicació partidaris de la independència de Catalunya com a col·laboradors necessaris del moviment d’alliberament nacional que Madrid seguirà qualificant de colpisme. El ministre Rafael Catalá va dir ahir tranquil·lament que es podrien il·legalitzar també les formacions polítiques que siguin contràries a la Constitució, o el que és el mateix, contràries a la sacrosanta unitat d’Espanya, consagrada en el text. I de la mateixa manera que Alemanya té prohibit el partit nazi, Espanya intentarà prohibir els partits nacionalistes aprofitant l’actual avinentesa. Que l’independentisme no tingui res a veure amb el nazisme és un detall sense importància quan qui decideix coneix tan bé, per orígens polítics, la naturalesa de la ultradreta. ¿O no han arribat a dir, desvergonyidament, que la gent indefensa de Catalunya és qui atacava la policia? Ei, i no ens esveréssim pas, nosaltres ben tranquils, ben calmats, ben immòbils. Segur que amb manifestacions nocturnes amb espelmetes aconseguirem la independència, xavals. Ho deixo aquí perquè hi ha dies que valem més pel que callem que pel que diem. Insisteixo, sobretot no us poseu nerviosos.
(Continuarà)