Escolliu-ne els més honrats però vigileu-los com si fossin lladres. Així pensaven alguns teòrics de la ciència política del segle XIX, quan l’ètica i no la demoscòpia era la principal preocupació dels politòlegs, quina gent devien ser, oi? quan els primers pensadors de la democràcia pensaven només en afermar-la i no en saquejar-la, quan desconfiar permanentment dels servidors públics semblava el més responsable i el més assenyat, quan se sabia que l’ésser humà és voluble i no sempre admirable, quan es tenien ben presents els ensenyaments de John Locke, un dels pares fundadors del pensament liberal. La vella guineu anglesa tenia dit que la democràcia no és possible si els ciutadans no són lliures en la pràctica, si més enllà de les paraules buides dels bells discursos, els ciutadans estan, en la pràctica, en mans de l’arbitrarietat dels poderosos. I que la llibertat només es pot fonamentar en la propietat, la propietat del propi cos, la propietat dels béns i del propi treball, de manera que la llibertat humana es fonamenta en la capacitat individual que té el ciutadà de fer front, per ell mateix, a les seves necessitats personals. En la capacitat d’anar per lliure i discrepar, si cal. En la capacitat efectiva, real, que tenen les persones d’acceptar la jerarquia social, el poder de l’Estat o de rebutjar tot poder que consideri indigne o il·legítim. Tant democràtic és votar i pagar impostos com no pagar-los per motius polítics, com fer front a les injustícies del poder legítimament establert.

El poder que té l’Estat el té per delegació i no en propietat. No li pertany. L’Estat ha de limitar-se a protegir la vida, la propietat, a fomentar la concòrdia social i a assegurar la llibertat política però, igualment, s’ha d’abstenir d’intervenir en l’educació i en la perfecció moral dels seus ciutadans. Senzillament perquè no n’ha de fer res de tot això en una societat laica i madura, responsable. L’Estat no sap res de moral. Cap religió, cap moral no pot ser declarada com oficial de l’Estat i no com passa ara. Perquè si bé és cert que la limitació de la velocitat en les carreteres, de la ingesta d’alcohol, la persecució en espais públics del tabaquisme, per posar alguns exemples ben coneguts, té un evident benefici per a tothom, l’Estat no n’ha de fer res de si els ciutadans llegeixen o no llegeixen llibres, de si pensen així o aixà, de quines raons porten als ciutadans a fer ús dels seus drets. És bastant lamentable, i fins i tot repugnant que, per exemple, quan un ciutadà espanyol vol casar-se amb una persona adulta de fora de la Unió Europa, segons l’actual legislació vigent, aquest ciutadà estigui obligat a assegurar públicament, davant del jutge, que pretén casar-se per amor. Què en sap l’Estat de l’amor i quina llei de matrimoni estableix que l’amor sigui un requisit exigible? El que val per als Borbons, que es casen per interès si volen, que es casen per amor si volen, que es casen simplement perquè volen casar-se, també ha de ser vàlid per als altres ciutadans que viuen en la nostra societat. Un Estat que fa moral sempre és un Estat indigne, perillós.

El poder que té l’Estat el té per delegació i no en propietat. No li pertany

El mateix podem dir sobre els diners i sobre els impostos. Els diners, en la nostra societat tan fastigosament capitalista, són llibertat i són energia, són capacitat d’autonomia personal, d’independència de criteri, de moviment, de discrepància. Molta gent parla malament dels diners però fins ara no s’ha pogut documentar que gaire persones hagin pogut prescindir-ne. Frederica Montseny assegurava que durant la revolució de 1936, a Barcelona, hi havia persones que cremaven els bitllets de banc perquè estaven borratxes d’ideologia angèlica, perquè creien en l’adveniment imminent d’una nova societat fraternal i millor. Però si deixem aquests estranys casos d’estupidesa col·lectiva, el cert és que els diners són sempre una bona possibilitat d’independència dels ciutadans. Per aquest motiu, i no per cap altra raó, els diners són el principal i permanent conflicte entre els ciutadans i l’Estat, quan s’obre la caixa dels trons dels impostos. Els diners, en general, on millor són, és a la butxaca dels ciutadans, perquè a l’hora de redistribuir la riquesa, a l’hora de pagar les pensions, a l’hora de fer carreteres i hospitals, a l’hora de la veritat, fillets, no cal ser molt llarg per veure que l’Estat és d’una informalitat, d’una insolvència, monumentals. Sí, per descomptat que s’han de pagar impostos però sempre a canvi d’algunes coses, ben concretes, ben clares. Fiscalitzables per part dels ciutadans que són alhora electors. Com més ric i financerament opac és un Estat, menys lliures són els seus ciutadans. Com més corruptes són els polítics d’un Estat més pobres són els seus ciutadans. Cal insistir en la màxima: escolliu-ne els més honrats però vigileu-los com si fossin lladres. Com si fossin lladres, sí senyor, ja que tots sabem que alguns, fins i tot, a més a més de semblar lladres, ho són.