El fàstic més viu s’esdevé aquests dies, quan comprovem com l’oligarquia que governa els partits polítics s’acaba apropiant, en latifundi, del noble i honorable art de la política. Quan segresten per a ells sols el que ens pertany a tots i es dediquen aleshores a les seves perversions ridícules, a les seves impostures, als seus jocs olímpics del fred i de la indiferència, a fer sentir a l’opinió pública que estem perdent miserablement el temps. Si fos per ells els mitjans de comunicació serien encara molt més sectaris i mentiders. I això passa perquè no han conegut mai la vergonya. Que si la dreta i que si l’esquerra, van dient, quan en realitat són els mateixos privilegiats. I que si és millor ser d’aquests i no dels altres. I que encara no ens podem treure la mascareta. Perquè no només el règim rus té uns oligarques que viuen a la Barcelona que nosaltres ja no ens podem pagar. A casa nostra l’oli pur d’oliva l’entrullen uns altres oligarques, els oligarques que ens demostren, pel camí dels fets consumats, que no hi ha igualtat que valgui, babaus, ni tampoc no hi ha fraternitat, encantats, perquè ens volen esclaus i sotmesos als seus capricis de casta intocable. Tot el que té de bo i de digne i de solidari la política desapareix com quan et tallen el subministrament elèctric. Són els que mai no es preocupen de la factura de la llum perquè ja la tenen pagada pel poble.

De manera que el dret de ser, d’existir, de Catalunya o el de la nació saharaui no val el mateix que el dret dels ucraïnesos a no ser russos. Fan veure que no és el mateix. Es veu que miren Vladímir Putin i hi veuen un tirà però aconsegueixen no veure mai Mohamed VI ni la dictadura militar d’Algèria quan gosen. Que Putin és un corrupte i, en canvi, del rei d’Espanya no en saben res. La política fa fàstic quan  veiem que estem sols, fins i tot, doblement sols, com a catalans i com a individus. Som gloriosos i èpics, com ho són sempre els Davids davant dels Goliats, però sense gaire possibilitats de victòria immediata. Catalunya serà independent, així ho hem decidit la majoria. Però abans caldrà treure’ns del damunt aquesta colla d’inoperants, aquests oligarques que ens fan beure oli, aquests dirigents independentistes que només es proclamaven independentistes per figurar, perquè els votem, perquè no volen treballar. Ens hem adonat, de sobte, que només eren independentistes perquè es pensaven que la independència era impossible. Més o menys com els socialistes. Quan han vist que no, que la independència és a tocar, se’n renten les mans. Estem sols, gloriosament sols. Fastiguejats.

La política a casa nostra està en un punt mort. No deixa de ser dramàtic. Cadascú a la seva, campi qui pugui. Jo primer, jo primer. Els principals actors polítics independentistes avui ja s’han guanyat el formidable descrèdit que els equipara amb els altres, amb els de la classe política espanyolista, un seguit de persones privilegiades i, per tant, hostils a qualsevol idea de canvi, de millora, d’evolució de la societat. Prometen i després res. Com Emmanuel Macron, per posar un exemple, que promet l’autonomia a Còrsega perquè està en campanya electoral i perquè els aldarulls continuen a l’illa on va néixer Napoleó. El problema és que ningú no se’l creu. I La Vanguardia, avui tan sensible amb els problemes reals de la societat, publica fa pocs dies que els veïns de Tres Torres estaven alarmats per la gran quantitat de pisos que han estat robats. Reclamant que els Mossos haurien de vigilar millor el barri. Perquè així, els que tenen una ostensible segona residència, puguin desertar de la capital els dies festius sense perdre l’equivalent del que ja estan perdent a la borsa.

Màrius Carol, per la seva banda, pontificava que “la vida és allò que comença després del primer cafè del matí” sense considerar quantes persones viuen una vida autèntica en dejú, una vida allunyada dels paràmetres del privilegi d’esmorzar. Perquè l’autèntic privilegi és allò que dones per descomptat, allò que no et sembla un privilegi. Una vegada li vam dir a una amiga meva colombiana que Mitterrand “era més de dreta que l’aixeta de l’aigua freda”. No entenia què és el que li estaven dient fins que li vam haver d’explicar. “Ah. Al meu país, amb molta sort, tenim una única aixeta. Això de tenir-ne una altra amb aigua calenta és cosa vostra, dels que no només sou molt rics sinó que aneu posant etiquetes de dreta i d’esquerra com si fos una distinció política real. És gairebé tan tènue, tan poc útil, com la distinció ianqui entre republicans i demòcrates”.