Ja és curiós, però a mi em sembla que la mostra de força de Puigdemont ajuda enormement als asseguts. Als asseguts a la taula de diàleg. Que si només és de diàleg i només volen xerrar, els fets de Perpinyà donen per fer-la petar una bona estona i esplaiar-se. I si, per contra, volen negociar alguna cosa, carai, l’amenaça dels nois i noies del president legítim són un argument contundent com un cop de puny damunt la taula de vidre de la Monclova. Que no s’errin, que és de vidre fràgil i és de la Monclova i no de la Moncloa. Tot el que no sigui abordar civilitzadament com s’ha d’exercir el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya serà una pèrdua de temps, una manera com una altra d’anar veient com creix l’herba al jardí del palau de Pedralbes, una nova victòria de l’immobilisme espanyolista. Unamuno clamava que inventessin els altres, que és més descansat. Perquè, cal recordar, que Pedro Sánchez creu en aquesta taula i en aquest diàleg tant com hi creu Clara Ponsantí. I que només la tossuderia d’Oriol Junqueras, gran senyor dels vots d’Esquerra al Congrés dels Diputats i Diputades, ha forçat aquesta conversa tan inesperada com imprevisible. L’exercici pactat del dret de l’autodeterminació, en el qual tots els catalans decidim si volem continuar dins de l’estat espanyol o volem escampar la boira, és l’únic resultat d’una conversa que paguem entre tots, entre els que hi creuen i els que no.

Pedro Sánchez ja va dir a Torra i a Aragonès que no volia que sortissin de la sínia, que esperava que continuessin pedalant com hàmsters dins de la roda autonòmica i que, no volia ni sentir-ne a parlar de l’autodeterminació de Catalunya. Que com a molt, i essent molt generós, estava disposat a estudiar, magnànimament, un perdó general per a alguns dels empresonats. I parin vostès de comptar. Sánchez és molt conscient del seu paper històric de gran capità, d’hidalgo. No fa altra cosa que imitar l’arribada dels espanyols a Amèrica, quan aconseguien intercanviar amb els indígenes or i plata, a canvi de picarols, mirallets, vidres de colors i quincalla. És el seu model de negoci i el seu model de negociació imperialista. Si no aixequen la camisa a la delegació catalana no se sentiran satisfets i no podran dir que han pacificat Catalunya davant de l’opinió pública espanyola. I si la delegació catalana només obté l’exclaustració dels presos polítics semblarà una simple sortida biogràfica, personalista, per als homes i dones que són entre barrots. Els presos polítics són hostatges polítics i són una forma de pressió. No crec que faci cap nosa la pressió que Puigdemont i els seus fan per l’altra banda.