L’indiscutible colós del pensament polític catalanesc és el meu amic Joan Tardà. Cogita ell solet que si anem a noves eleccions i l’independentisme no les torna a guanyar, amb la responsabilitat afegida dels presos polítics i exiliats pel mig, “a alguns els haurà de caure la cara de vergonya”. És a dir, que segons el senyor diputat d’Espanya, la majoria social sobiranista podria ser que no es traduís en una majoria parlamentària al palau de la Ciutadella, i que és perfectament possible que l’espanyolisme guanyi en vots i en escons si avui es repetissin les eleccions. No es pot negar que podria ser. Però en aquest territori de les hipòtesis potser que continuéssim fent-nos més preguntes incòmodes. A veure. Ens podríem preguntar també, donat el cas, quina responsabilitat tindrien aleshores Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP en aquesta presumpta derrota electoral independentista. Perquè els electors no som un ramat de xais i l’independentisme no és un ideal volàtil. Potser que ens demanéssim què dimoni poden estar fent malament els partits polítics separatistes perquè alguns dels seus votants naturals decidissin, potser, deixar-los de votar, quina decepció política s’està instal·lant en la nostra societat, en el procés cap a la sobirania, que és un moviment que va de baix a dalt, autènticament popular i que viu als carrers i no als despatxos de la politiqueria. Si els votants poden sentir-se legítimament decebuts, ¿és perquè els partits sobiranistes s’han radicalitzat o més aviat pel contrari? ¿Potser perquè han deixat de parlar d’independència i ara només es preocupen dels presos com els abertzales al País Basc? Davant de la repressió i de la persecució política de l’Estat espanyol, enfront del nacionalisme encès i venjatiu del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciutadans, ¿hi ha motius per creure que la millor estratègia és demanar diàleg a qui no vol dialogar, ajupir-se encara més davant de l’ofensiva de l’espanyolisme, de la catalanofòbia, dels adversaris polítics que han esdevingut enemics?

Només la confrontació directa i decidida de l’independentisme davant del mal govern i dels abusos de l’Estat ha obert, per fi, i definitivament, la caixa dels trons. Ara no hi ha Pandora que els pugui tornar a tancar on eren, sobretot perquè l’actual situació s’anava covant des de fa molt de temps, com a mínim des de la mort física del general Franco. Només la confrontació directa ha fet veure als ulls de tothom que la independència és perfectament possible, que és un projecte tan engrescador i renovador, tan positiu i inclusiu, que l’única resposta efectiva des de Madrid ha estat aturar-lo a pals, retallant la democràcia, les llibertats. Exactament al contrari que el que van fer els governs del Regne Unit i del Canadà en situacions comparables. L’independentisme no ha crescut electoralment gràcies a les proclames ni a la pedagogia, ni als acords entre partits, ni a la xerrameca impossible dels nostres polítics. Els partidaris de la independència han augmentat gràcies a l’immobilisme i a la repressió de l’Estat espanyol, que mai no voldrà asseure’s en una taula de negociació, que només voldrà marxar de Catalunya si se l’obliga, i només si se l’obliga molt. L’altre dia l’amenaçador president Montilla, el que s’encara amb els periodistes a la tele, va reclamar, com fa Joan Tardà, que la Generalitat necessita immediatament un Govern efectiu. I, va afegir, que l’autonomia catalana havia desaparegut per culpa dels independentistes, que la terrible reacció de l’Estat és responsabilitat de les víctimes i no dels agressors, que la culpa és nostra per ensenyar les cuixes de la voluntat de ser el que som. És curiós. Tants anys de pujolisme, de catalanisme dialogant i possibilista, tants anys de política de peix al cove, tants anys de moderació, de diàleg i de bones maneres i vet aquí que tot ha desaparegut de cop, només perquè la societat catalana, majoritàriament, volia votar a favor o en contra de la independència. Quina cosa més insignificant, més fràgil, més miserable, més gasosa, més barata és l’autonomia catalana si l’han poguda aterrar d’un cop d’article 155 de la Constitució espanyola —perdonin que no m’agenolli. Als que ara toquen a retirada i defensen negociació i diàleg caldria preguntar-los: ¿què en queda del diàleg d’antany, de tants anys de lentes negociacions i de permanent conversa? Si l’autonomia és tan important com diuen pomposament, ¿com és que no té ni mitja hòstia?