Les darreres notícies deixen un espai destacat per assegurar que Espanya és un país de fanàtics de les històries sobrenaturals, paranormals, monstruoses, fantasmagòriques, d’aquesta mena de relats impactants i de misteriosa explicació. Encara recordo com, en la meva adolescència, una de les novel·les de moda era la de Fernando Vizacaíno Casas Y al tercer año resucitó, que ja va per l’edició 42 i que narra el retorn a la vida terrenal, al segle, que deien els nostres avantpassats, del general Francisco Franco. A Espanya, que suposo que en això s’hi inclouen els Països Catalans, agrada molt el tremendisme, l’histerisme i l’obscur, la Setmana Santa i les històries sanguinolents, tot ben sacsejat i barrejat. Des de les cares paranormals de Bélmez a la famosa ouija, una pràctica que començà amb la moda espiritista de finals del vuit-cents, que tant va impressionar persones i personatges tan diversos com Jacint Verdaguer i Sigmund Freud, entre moltíssim d’altres i de totes les classes socials. Pocs se’n van escapar. He de confessar que, per això, a casa les obres en francès de Madame Blavatsky les tinc il·luminades amb un subtil resplendor que sembla radioactiu. Mai no se sap si algun dia em trobaré de cara, i sense avisar —això és molt important, que no m’avisin, la sorpresa— el rostre translúcid de Bernat Desclot, o la cadena cavalleresca d’Ausiàs March o la bella imatge dels ulls grossos de Jordi de Sant Jordi fitant-me, sí, entre prestatges i més prestatges de llibres.

Cadascú se suggestiona com pot i s’inventa el que vol, per descomptat. El cas és que diuen que la febre televisiva per una emissió que encara no he atrapat, la de Cuarto Milenio d’Iker Jiménez, té a Espanya molt de predicament. Que acumula ja 17 temporades i que va com un coet des de 2005. Com un coet dels que van, vull dir. Al voltant d’un milió d’espanyols hi estan atrapats, seduïts. Vulcanitzats. Segurament per allò que va estudiar Stephen Toulmin a Cosmopolis: The Hidden Agenda of Modernity i a Return to Reason perquè és més fàcil sentir que pensar, perquè per una banda les certeses científiques absolutes molesten. I, per l’altra, si no espavilem, ens espera una glaciació dogmàtica que podria anihilar l’exuberant varietat cultural de la nostra societat, gràcies al políticament correcte, gràcies a la por de discrepar de la majoria.

La guerra, però sobretot la pandèmia, no han fet sinó fortificar les teories de la conspiració, l’exaltació del pànic social i l’aïllament públic del vell racionalisme, tan amistós i lleial que sempre ha estat amb nosaltres i avui com l’estem tractant. Mentre el lleixiu sembla el nou elixir que s’ha d’administrar per via oral, de Donald Trump a la monja Forcades, es veu que la televisió ofereix, de matinada, quan jo escric o fornico, tot de conspiracions, esperits, alienígenes i altres esdeveniments paranormals. Que segurament tenen més a veure amb la política que amb els ovnis, com les ombres de la planta 12 de la torre Windsor de Madrid o les aparicions —o n’hauríem de dir exhibicions—  de la Mare de Déu a l’Escorial de Madrid.  

El misteri i l’incomprensible acompanyen l’ésser humà des de sempre. De tal manera que sembla —com qui vol tornar infantilment a l’abraçada pionera de la nostra mare—, dic que sembla que els éssers humans tenen necessitat de tornar a l’experiència estimulant del misteri, a les papallones a l’estómac, a la fascinació per les velles històries de por. A explicar els misteris amb més misteri, que és la manera de no acabar mai amb el misteri. A il·luminar amb foscor el que no veiem clar. Cap ciència no respon ni pot respondre totes les preguntes. Només la religió i l’obscurantisme que tot ho expliquen a partir d’una quimèrica voluntat de Déu que tot ho pot, tot ho mana i tot ho resol. Per què escric com escric? Per què els molesta a alguns el que hi dic? Deus vult.

El creient i l’escèptic no es posaran mai d’acord. Encara menys el creient i el dissident. El caràcter que tens o que t’ha tocat és el teu destí.  Si tens dots per rebre estímuls paranormals, potser, i dic només potser, és que t’avorreix aprendre de memòria la taula de multiplicar i et fascinen els miralls. La intuïció podria ser un prejudici o una explicació subjectiva, emocional. I la creença en el paranormal en una manca de flexibilitat cognitiva, que vol dir que tens poques ganes de pensar a partir dels punts de vista que s’anomenen contra intuïtius. Per exemple, que la Terra no és plana com sembla a primera vista. Els exploradors del món tel·lúric fan més confiança als seus propis instints i pulsions que a la lectura minuciosa i a l’observació de les dades. Per això és tan difícil qualsevol diàleg racional amb Espanya sobre infinitat de qüestions polítiques. I per això és tan difícil el diàleg amb Catalunya pel mateix motiu. No hi ha diàleg entre dos bàndols no volen deixar les seves respectives conviccions subjectives. Que catalans i espanyols no destaquem per ser gaire racionals no és una idea nova. A la novel·la Història de Jenni (1775) de Voltaire, centrada en el setge de Barcelona de 1705, l’autor, que fou un gran admirador dels catalans, conclou: “així no es raona a la Royal Society de Londres”. Veu catalans i espanyols amb el cervell podrit per la religió, les visions, els misteris, es prejudicis. No hem canviat gaire.