Ho hem viscut tots. Moltes vegades. Converses amb gent que no és independentista, gent a qui Catalunya els és igual. Gent que viu molt a gust a Espanya, gent a qui només li molesta el PP i la ultradreta de Mocs, que troba que Pedro Sánchez és molt guapo. Molt bé. Hem vingut a aquest món a enraonar. I a patir. I el nacionalista ets només tu. Ells no. De cop i volta et diuen que el nacionalisme és una plaga, una pesta, una malaltia, un coronavirus, una patologia mental. Però no t’ofenguis que hem vingut a dialogar, ves amb compte i no t’ofenguis. Sobretot no t’ofenguis, no siguis tancat de ment, que diuen que els catalans som tancats de ment mentre ells no, ells no pas, ells són la pera llimonera, ells són el millor que ha parit mare, ells són espanyols, ells són la majoria, ells no tenen límit. Ells són la nineta dels ulls. I et parlen de la merda del nacionalisme. Com si ells no fossin nacionalistes, com si només ho fossis tu, i tu ho fossis perquè ets mala persona, perquè tens ganes de molestar i ganes d’ofendre. Perquè ets una nosa. I quan estàs distret et parlen inexplicablement de Hitler, de l’Alemanya dels anys trenta, perquè ells en saben molt, de la república de Weimar, perquè són uns especialistes en l’Europa d’entreguerres però, curiosament, no tenen ni idea de qui era Macià ni Companys, no saben qui era Josep Irla, no han sentit anomenar Antoni Rovira i Virgili, ni Nicolau d’Olwer, però saben quantes dents tenia a la boca Reinhard Heydrich, cadascú sap el que sap, cadascú té els seus interessos, cadascú ve d’on ve. Et tornen a dir que el nacionalisme és horrorós. I tornen a parlar de Hitler. I s’obliden de Gandhi, nacionalista indi. I et diuen que la gent d’esquerra no és nacionalista. Com si Mao Zedong no hagués estat un gran nacionalista xinès, com si Ho Chi Minh no hagués estat un gran nacionalista vietnamita, com si François Mitterrand no hagués estat un campió del nacionalisme francès, com si Emiliano Zapata no hagués estat un perfecte nacionalista mexicà. Com si Nelson Mandela no hagués estat tan nacionalista com Benjamin Netanyahu. Les coses com són.

Ara vivim un moment de perplexitat. Ara els ultranacionalistes espanyols Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ens exigiran que no siguem catalanistes perquè els convé més que siguem espanyols. Com si Espanya no fos una experiència coneguda i descartada, com si Espanya no fos l’error del que volem marxar. Amb un somriure a la boca, l’Espanya del nou govern espanyol és tan Espanya com l’Espanya d’Aznar, perquè, pobres espanyolistes, miserables espanyolistes, no poden oferir res més que la seva nació fracassada i frustrant per als que no som de matriu castellana. Poden ofendre’s tant com vulguin, però al capdavall són tan nacionalistes espanyols com els nacionalistes del franquisme, tan arrogants com una desfilada de toreros. I els pitjors són els espanyolistes d’esquerra, els que diuen que creuen en una Espanya plural, federal i no sé quantes altres fantasies. Almenys els fatxes de Mocs saben que són fatxes i ultranacionalistes, mentre que ells encara no han sortit de l’armari. O ja hi han posat un peu a fora.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat