Hi ha en la cultura espanyola una fixació malaltissa per la mort, pels fems, per la podridura, per l’escòria i per l’escorial, que així s’anomena el palau reial de la monarquia més mortuòria de la història, la dels Àustria de Madrid. El monestir i palau de l’Escorial té exactament la forma de la graella de sant Llorenç, un estri de tortura i de mort, un estri que exhibeix una cultura de vocació fúnebre. Deia fa poc el caudillo Santiago Abascal, el quefe de la mort, deia el nòvio de la mort que els espanyols que havien sobreviscut a la dictadura de la mort d’ETA no anaven a espantar-se ara per quatre cursis cantant Lluís Llach, i té tota la raó, la cursileria de l’independentisme pot arribar a nivells d’estupidesa mitològics. Això és cert i no es pot negar. Però també és ben veritat que Carles Puigdemont, Carles el Gran, ha fet més mal a Espanya que totes les bombes d’ETA però sense trencar una paperera. Sense fer mal a ningú. Això a Otegi tampoc no li ha d’agradar. També és veritat que quan Puigdemont ha obligat el feixisme espanyol a combatre fora de l’èpica de la mort, que quan s’ha escapolit de la dinàmica de la mort i de la repressió, que quan va evitar la carnisseria que li tenien preparada a Sant Julià de Ramis el primer d’octubre, que jo hi era i ho vaig veure, l’espanyolisme letal se sent fora de joc, desconcertat. Impotent. Quan Carles el Gran es burla dels perdonavides de la mort com si fos Astèrix enfotent-se dels romans fins a cargolar-se de riure, ja no hi ha èpica que valgui, desapareixen de cop i volta els cavalls al galop d’Abascal, ja no hi ha res més que la fortor criminal del feixisme, la ferum dels forns crematoris, el rostre assassí del totalitarisme. La vergonya infinita dels seus crims.

Ahir vam poder llegir a la premsa sevillana que, enguany, van morir almenys nou cavalls per esgotament durant les festes del Rocío, forçats per la desmesurada rigidesa dels seus propietaris. No és la primera vegada que passa. El poc respecte per la vida dels animals forma part d’una determinada cultura espanyola de la mort —no de tota, tampoc s’hauria d’exagerar perquè cal ser equànimes. Els èquids morts tenen a veure més aviat amb la cultura dels toros, en la qual fins fa quatre dies s’esventraven infinitat de cavalls. Això té a veure, més aviat, amb el ritual de merda i de sang del sacrifici de la corrida de toros, amb la Legión espanyola i el crit del seu fundador, Millán Astray, que deia “Viva la muerte” abusant de la contradicció. La manca d’empatia humana que s’exalta a la festa nacional espanyola és la mateixa manca d’empatia que duu determinada gent a afusellar i cremar un ninot que representa Puigdemont a la localitat sevillana de Coripe. És la fascinació que tenen determinades persones per la crueltat eixuta, sense mesura, per la cultura dels sacrificis rituals d’éssers vius, per la mort violenta com a celebració. És la tradició espanyola del Segle d’Or, el segle de l’imperi on mai no es ponia el sol però es ponia la vida. Per la cultura del macabre, de l’agonia, del sinistre, del fatal. Per la cultura dels negres sucs podrits, per la cultura dels cucs, els sudaris, les tombes, la descomposició i la sang resseca. Per l’Acte de Fe de la Inquisició.

Hi ha en determinada cultura espanyola una passió desenfrenada per la vida que la duu inevitablement a la passió de la Setmana Santa, a les obscures processons de Sevilla, a la passió per la mort. Espanya fascina els estrangers, enamora els turistes, per la seva doble càrrega d’horror, de crueltat i d’autenticitat. És la celebració del dolor dels grans pintors del barroc espanyol, com Velázquez. És el martiri, el sofriment, la crueltat exaltades en cada racó del museu del Prado, són les pintures del Greco i Zurbarán. És la pintura negra i els afusellaments de Goya. Les seves bruixes, els monstres, els sonats, els indigents, els desgraciats. No hi hauria pas llegenda negra d’Espanya sense una Espanya negra, no existiria una Espanya negra sense la definició que Darío de Regoyos tenia per al seu propi país: “Espanya, un país literalment obsessionat per la mort”. Són les Coplas de Jorge Manrique i els poemes funeraris de García Lorca. L’exaltació mortuòria de Garcilaso de la Vega, de Sant Joan de la Creu, de Santa Teresa d’Àvila, de Calderón de la Barca i de Quevedo. És Unamuno i també és Valle-Inclán, fascinats per la crueltat i la barbàrie. És la relació morbosa amb la mort, la relació inquietant amb la capacitat de destruir la vida dels altres. És el Guernica de Pablo Ruiz Picasso, que descriu la massacre de la població basca. És la dinàmica que sempre acaba imposant el poder establert a Madrid. De fet, la cançó El novio de la muerte va ser composta per un músic català, Joan Costa i Casals, un altre cursi. Ell componia sardanes però, naturalment, com que també havia de menjar, va acabant posant-li banda sonora als desgraciats del desastre d’Annual. No ho sabien? El novio de la muerte és exactament la celebració d’una derrota, és l’autodisculpa, la pena, penita pena que té d’ell mateix l’exèrcit colonial d’Àfrica que no aconsegueix derrotar els insurrectes del Rif. D’aquí ha passat als cursis d’ultradreta d’avui que la canten ignorant la càrrega de vergonya i de misèria que aporta. Lamentables.